Ara sí que toca, AUTODETERMINECIÓ.

Feia anys, poder és una sensació intima i personal, que no tenia la sensació que des del nostre consistori es creia sincerament en la Diada Nacional. Però tot pot canviar.
Ja l’any passat vaig detectar que alguna cosa estava canviant quant per primer cop a Figueres vaig veure onejar de forma oficial una estelada al costat del monument al nostre president màrtir. A més a més per primer cop vaig a assistir a l’acte organitzat per Òmnium Cultural davant del monument a les llibertats del poble.
Però aquest any, crec que a l’ajuntament no se li podia demanar més, el dia nou a totes les entrades de la nostra ciutat hi onejava una senyera, es van organitzar un seguit d’actes i conferències, entre les quals m’agradaria destacar-ne la conferència del Doctor en història Pere Gifre a la Catequística, acte que com gairebé tots els altres s’organitzen sota l’auspici d’Òmnium i amb la participació de tots els partits polítics catalans, menys els de sempre,es clar.
Aquest any no una, sinó dos estelades van presidir les places dedicades als presidents Companys i Macià, i el que per mi és més important, a l’acte institucional davant del monument a la llibertat dels pobles, cap retret entre partits, cap pugna política introduïda amb calçador en algun dels discursos, tot va ser unitat, Catalunya i llibertat.
Aquest any sí, tots els partits polítics de la nostra ciutat, menys els de sempre, van entendre la importància que té un acte com el que s’estava celebrant, i no hi va haver cap nota discordant, en aquest punt m’agradaria felicitar especialment als responsables d’Òmnium Cultural per l’èxit de l’acte, i als responsables de l’hotel President per l’aperitiu organitzat, i per deixar als assistents gaudir del Museu de la miniatura instal·lat a la primera planta de l’edifici.
Però ara l’onze ja ha passat, i fins d’aquí un any res?
Doncs no, ara toca poder exercir un dret fonamental, poder exercir el dret a l’autodeterminació dels pobles, dret recollit a la Carta del Dret Humans de les Nacions Unides.
Alguns diran, entre d’altres moltes coses, que en un context de crisis no pot ser que els polítics perdin el temps en aquests afers, altres diran que la tasca d’un ajuntament és millorar dia a dia les condicions de vida dels seus ciutadans, per això m’agradaria avançar-me i respondre a aquestes observacions.
Primer de tot que ningú es preocupi, l’ajuntament continuarà millorant voreres, l’ajuntament continuarà lluitant contra la crisi amb més educació i formació, l’ajuntament continuarà resolent totes aquelles imperfeccions que es detectin a la via publica, l’ajuntament continuarà realitzant polítiques de mobilitat, l’ajuntament continuarà realitzant la seva tasca. Ara bé, això no treu força al fet que els grups polítics de la nostra ciutat donin ple suport a la iniciativa popular encarregada de garantir als seus conciutadans que puguin exercir un dels drets fonamentals recollits per la Carta del Drets Humans.
Per acabar, i fent referència al context de crisis, les últimes dades senyalen que l’Estat Espanyol serà l’últim país desenvolupat a sortir de la crisi i tot com a conseqüència de l’erràtica política econòmica que han dut a terme els últims governs espanyols afavorint la política del maó, una política a la que s’ha vist arrossegada la Catalunya autonòmica, i es que abans de la febre especuladora existia una Catalunya emprenedora, innovadora, motor de l’Estat, una Catalunya a la que l’estat de les autonomies ha esgotat, com aquella vaca que de tant munyir-la ha deixat de donar llet.

COMENÇA LA LLIBERTAT S.Sostres

Espanya sempre diu que a Euskadi no es pot ni plantejar un referèndum mentre hi hagi violència. Però a Catalunya que no hi ha cap ETA sembla que tampoc no es pot exercir la democràcia bàsica de preguntar-li a un poble què vol ser. Si haguéssim de resumir l'occident civilitzat amb un objecte simbòlic, aquest seria sens dubte una urna. L'urna que Espanya li nega a una nació en general i concretament a un poblet de la costa. Igualment farem aquest referèndum. I el guanyarem. I després d'Arenys vindran centenars de pobles més. Comença la llibertat. El dia 13 de setembre, a Arenys, el primer referèndum sobre la independència. I si els espanyols volen impedir-ho, que ens enviïn els tancs. Que la resta del món s'adoni per fi de què és Espanya: la negació de la democràcia i el cementiri de la llibertat. En aquest sentit, hem d'agrair als espanyols i a la Falange que hagin convertit una simple consulta popular en tot un esdeveniment nacional. Sense la seva col·laboració no ho hauríem pogut aconseguir. Espanya té aquesta habilitat especial per fer el ridícul i per semblar tan casposa, prebèl·lica i bàrbara com realment és. D'altres Estats, com França, dissimulen molt millor les seves aberracions. Catalunya ha trigat un temps a adonar-se que la llibertat era l'única solució. Però la maquinària s'ha posat a funcionar i ja ningú no la podrà deturar. Artur Mas deia ahir que votaria que sí. Cada país té la seva alba. I el sol comença a alçar-se a Catalunya després de tants anys d'humiliació i esclavatge. Algunes vegades havíem dubtat de si coneixeríem aquest moment, de si el podríem veure. Alguns homes molt valerosos deixaren la vida en l'intent, vivint dempeus, morint dempeus i deixant-nos en herència l'esperança i la flama encesa. Que aquests primers raigs de sol il·luminin la seva memòria i que d'allà on siguin puguin gaudir de la bellesa d'aquest nostre dia que està punt de néixer. El dia 13, a Arenys, comença la llibertat. Si Espanya vol impedir-ho, que ens enviï els tancs, o la Falange. Hi ha diverses televisions europees convidades a la jornada.
Publicat a l'AVUI

CATALUNYA ? RÀDIO.

Que està passant a Catalunya Ràdio, per exemple un botó, aquí teniu un article de Miquel Calçada que us aportarà una mica de llum. CLICA

Ens manifestarem?

Ara tots els catalanistes del tripartit, Maragalls, Ridao, Carod, Benach, Puigcercós, Saura ... s’indignen davant de la més que possible, i guiada sentencia del anomenat Tribunal Constitucional.
Ara tots aquests catalanistes del tripartit marquen paquet nacionalista, s’indignen i criden als catalans per tal de que sortim al carrer per defensar el nostre estatut, que no oblidem és la màxima expressió democràtica de la voluntat del poble català.
Jo, si es fa la manifestació evidentment hi aniré, ara bé, com que un esta una mica cansat de que el prenguin per tonto, m’agradaria fer un parell de puntualitzacions:
-On eren aquests catalanistes del tripartit quant el Tribunal Constitucional tenia majoria “d’esquerres”, i seguint les instruccions del PSOE-PSC han allargat la sentència premeditadament per “treures el marron” de sobre i permetre que sigui la nova majoria conservadora del tribunal qui sentencií, per poder d’aquesta manera donar la culpa de tots els mals als de sempre?
-On eren aquests catalanistes del tripartit a l’hora de triar els membres del Tribunal Constitucional? Amb els diputats de CIU, ERC, ICV i PSC a Madrid n’hi havia més que suficient per tenir un o dos membres sensibles als interessos dels catalans.
-On eren aquests catalanistes del tripartit a l’hora de triar la cap de llista de les eleccions generals? Si, una tal Chacon, se’n recorden? Si home la dels 25 diputats que servirien per defensar els interessos dels catalans a Madrid, missing.
-On eren tots aquests catalanistes del tripartit quant el secretari general del PSC, un ministre anomenat José Montilla, l’endemà de l’aprovació de l’Estatut al parlament de Catalunya, va anunciar amb orgull que presentava una sèrie d’esmenes que han servit de base per tots els recursos presentats posteriorment al Tribunal Constitucional?
-I sobretot on era ERC...? a si ja ho sé... estava fent la feina bruta al Tribunal Constitucional retallant de forma barroera el finançament que reflecteix l’estatut, i ara intenten desviar l’atenció amb la manifestació contra el Constitucional, ostres que bé que els hi ha anat per desviar l’atenció del desastre del finançament.
Tot i això, ens manifestarem, hem manifestaré. Ara l’endemà que? Més tripartit? Més José Montilla? Més Chacon? Més institucions de l’estat sense sensibilitat catalana? Més ERCquidistància?

Publicada, entre d'altres a LA VANGUARDIA DIGITAL, cliqueu i no us perdeu els comentaris que ha generat.

... ara toca Companys, la veritat no necessita màrtirs...

Ja m'he finiquitat el llibre de'n Pla, m'ha agradat molt, sobretot els passatges personals de l'Enric, Pla i les dones, i tot el que fa referència a la Història i crítica de Catalunya.
El que menys, tot l'apartat de referents i critiques literàries, ho sento però al ser un profà en la matèria (literatura, ho sento, no hi arribo i costa).
Ara a buscar el de Companys.

...frases que queden....
Anatole France (p.nobel 21, =Zola)
“El arte de ganar batallas consiste en colocar de tal modo a los soldados que no puedan huir”.
Carta de Napoleón a su esposa Josefina. Paz de Tilsit (8 de julio de 1807).
"Las batallas contra las mujeres son las únicas que se ganan huyendo".
Enric Vila “El nostre heroi Josep Pla” p.262. últim paràgraf (final capítol VI)
“Els herois serveixen per prendre impuls, per avançar en aquella part del camí en la que encara ets feble per suportar sol el pes de les teves idees. Però hi ha un moment en el que cal desenganxar-se’n, com aquestes parts dels coets que salten automàticament un cop s’ha vençut la resistència atmosfèrica”.
Josep Pla “Homenot Conde de godo”.
“El català que com ha grup no té pàtria , ha trobat el diari exacte, purament comercial i sense pàtria: és La Vanguàrdia”.
Enric Vila “El nostre heroi Josep Pla” p.291.
“Cal comptar que aquest país és un país de xulos i xaperos,. L’aforisme que diu que si el poder corromp, la manca de poder corromp encara més, es dona aquí generosament”.
Enric Vila “El nostre heroi Josep Pla” p.314
“Els meus pares no van tenir tanta llibertat com jo ... i per això jo sóc nacionalista, perquè els meus fills no ho hagin de ser”.

CASA NOSTRA Vs. EL NOSTRE PAÍS.

Polítics, locutors, comentaristes popularitzen des de fa uns mesos "casa nostra" quan es refereixen a Catalunya. Fins i tot, en Mauri, home del temps de TV3, i algun altra col·lega, s'han apuntat a la denominació quan assenyalen amb el dit el territori del Principat al mapa dels Països Catalans. Això m'ha fet disparar l'alarma.A la ràdio i televisió catalanes "casa nostra" és la nova manera, gens compromesa , de no dir Catalunya ni nació. Diria que ha estat el President de la Generalitat, Montilla, amplificat pels guions de "Polònia",qui ha posat en circulació aquell eufemisme (amb s sorda) potser per a evitar "el nostre país" que ell mateix empra en parlar d'Espanya.

Carme Laura Gil.

ENLLAÇ

No mentiràs.

En països seriosos, això seria motiu de dimissió.

... a vegades una imatge val més que mil paraules, recomano visitar la web de E-NOTÍCIES, i consultar els vídeos sobre en Montilla, entre tota la palla podreu trobar autèntiques "perles", com ara aquesta, un VÍDEO (clica a vídeo) en la qual Montilla necessita una xuleta per escriure al llibre d'honor de l'Ajuntament de Banyoles, esperpèntic.

PRESENTACIÓ A FIGUERES

El pròxim dijous 30 de Juliol de 2009, a la Catequística "La Cate" de Figueres, a la Ronda Rector Aroles 4, a les 20:00 hores, La Casa Gran del Catalanisme de Figueres tindrà l'honor de presentar el llibre "El nostre heroi Josep Pla" de l'escriptor Enric Vila.

Resum argumental

A mig camí del diari personal i la investigació històrica, Enric Vila ens planteja una altra manera de mirar-nos Josep Pla a través d'un recorregut fascinant per la literatura del nostre país seguint les petges a un dels millors escriptors de tots els temps.Àgil, amè, entretingut, mordaç, provocador. El millor estil d'Enric Vila de "Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs" torna amb "El nostre heroi Josep Pla"Un llibre vibrant, apassionant, polèmic, que no pot deixar indiferent a ningú que gaudeixi llegint i que basteix, pas a pas, la construcció d'un mite: el Josep Pla catalanista.Després de més de dos anys d'investigació, Enric Vila aporta nous documents, testimonis, dades inèdites i una visió personal compromesa tant en la literatura com amb la política.

L'autor

ENRIC VILA és llicenciat en Història Contemporània i doctor en Periodisme.Ha publicat el llibre entrevista Què pensa Heribert Barrera (2001), l'assaig Néstor Luján: el rostre o la màscara (2003), la biografia Lluís Companys,la veritat no necessita màrtirs (2006) i el llibre de records de Macià Alavedra, Entre la vida i la política (2007).Escriu al diari Avui i al seu blog, Dietari a destemps.Dóna classes de periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna.

Fragment:

"Heus aquí un escriptor compromès amb una llengua que molts consideren o volen morta; heus aquí un escriptor que perd la salut lluitant amb la censura i que viu l'amor clandestinament, al marge de la moral franquista; heus aquí un home desenganyat, doncs, però incapaç de resignar-se, que fa la guerra pel seu compte defensant-se del ressentiment dels uns i de la mala fe dels altres. Aquest home és prou generós per no inflar les passions amb la ploma; s'ha d'estar de gairebé tot i, malgrat això, troba pocs motius per queixar-se. La vida de Pla és una vida molt ben viscuda. Pocs escriptors catalans han viscut tan a prop de la seva veritat i tan per damunt de la presó mental que produeixen sempre les circumstàncies. Per això m'agrada tant llegir-lo i ha estat per mi un exemple de vida, a més d'un pare literari"."A Catalunya, els temperaments forts, Espanya els ofega. Mantenint el país en l'escassetat i l'estretor, fa progressar tots els covards que robarien l'últim crostó de pa del veí per sobreviure. Misericòrdia pels germans esgarriats! Ara, jo vull dir una cosa: tots aquests productes de camp de concentració, tots aquests que s'han avesat a tirar la pedra i amagar la mà, tots aquests que viuen d'especular amb els punts febles dels altres i s'enlluernen per un càrrec o una medalleta, tots aquests, val més que exercitin l'ànima o que es facin espanyols decidits perquè si un dia arribem a ser un país lliure no serviran ni per escombrar escales" Copyright: Enric Vila
Extret de A CONTRA VENT

ST.Jordi VS. 11 Setembre?

Cada any els catalans tenim, si més no, un motiu per estar orgullosos de ser-ho, i aquest motiu és sense cap mena de dubte el Dia de Sant Jordi, una diada on es fusionen els llibres amb les roses, l’amor amb la cultura, la tradició amb la innovació, i el que és més important, es fa amb naturalitat, sense perjudicis ni reivindicacions que espatllin el sentiment de celebració i gaudiment conjunt de tots els catalans.
Ara bé, com cada any s’ha tornat a sentir, o més ben dit, alguns s’han preocupat de fer córrer la brama, el rumor, o en alguns casos la polèmica de proclamar el dia de Sant Jordi com la Diada Nacional de Catalunya, i substituir d’aquesta manera l’onze de Setembre, doncs bé, sobre aquesta “polèmica” creada per alguns m’agradaria aprofundir.
Primer hauríem de centrar-nos en el tema a tractar, una cosa és decidir si el dia de Sant Jordi hauria de ser festiu, aquí hi ha tantes opinions com persones, hi ha qui com jo trobar especial encant en el fet que el dia de Sant Jordi és celebri en feiner, pel bon ambient que es crea en els llocs de treball, perquè es trenca la rutina aconseguint que la jornada laboral sigui més agradable, perquè es dedica el dia a sortir al carrer, perquè les escoles surten al carrer, i aquests s’omplen de gom a gom. Però també es podria fer en festiu, tot i que com he comentat, crec que perdríem molts dels encants d’aquest dia.
Una altre debat és si s’hauria de proclamar el dia de Sant Jordi com la Diada Nacional de Catalunya en substitució de l’Onze de Setembre. Aquí us recomano que qui vulgui faci en exercici aplicable a molts altres temes, i que te una doble rasant.
Per saber que hi ha darrera d’algunes iniciatives o idees que en principi semblen del tot inofensives, en primera instància hem de saber qui les promociona per tal de descobrir-ne la seva intenció, i com el peix que es mossega la cua, per conèixer cap a quina banda bufen els vents d’alguns mitjans de comunicació n’hi ha prou per veure quins temes toquen, i com els toquen.
M’explico, tots els mitjans de comunicació amb seu a Madrid, tant públics com privats, tant els pròxims l’esquerra com els pròxims a la dreta, el dia de Sant Jordi van obrir tots els editorials, amb la “gran proposta” de que els catalans decidíssim que la Diada Nacional s’ha de celebrar un dia tant bonic com el de Sant Jordi, i no per l’Onze de Setembre, aquesta idea que en principi sembla del tot inofensiva té un rerefons que crec que s’ha d’explicar.
Als espanyols, i als seus mitjans afins els molesta l’Onze de Setembre i tot el que representa, els molesta que en l’Onze de Setembre els catalans recordem que al 1714 es van perdre per dret de contesta les llibertats de la nació, i que des del 1714 moltes d’aquestes llibertats encara no s’han recuperat, en resum volen substituir el caire reivindicatiu de la diada, pel “folklore” de Sant Jordi, volen substituir la història de la nació catalana per una llegenda que per ells és més inofensiva, i a més a més ho fan amb la millor arma, intentant enfrontar dos grans festes de sentiment catalanista, per això us demano que no caigueu al parany, Sant Jordi per l’amor i la cultura, l’Onze pel record i la reivindicació, tots dos compatibles, i tots dos importants.

PARC BOSC

Molts cops tendim a criticar les coses que creiem que no s’han fet correctament, i tendim a menys tenir el que s’ha fet de forma correcta, i més encara si aquells que ho han fet no són “dels nostres”.
Avui m’agradaria valorar molt positivament una iniciativa engegada per l’anterior alcalde, una iniciativa que com malauradament ha passat durant massa anys a la nostra ciutat, va rebre fortes crítiques. La Reforma del Parc Bosc.

Ja quant va sorgir la polèmica, jo com una majoria silenciosa de figuerencs, vam decidir no deixar-nos emportar pels de sempre, per aquells que tot o troben malament. Per aquells que tot canvi que no controlin, o no els aporti cap benefici particular, és converteix en un drama, en una catàstrofe o en un error insuperable que condemnarà la nostra vila al pitjor dels inferns.
Per aquells que s’abanderen en els defensors dels pobres figuerencs que no arribem a més, i que sense que ningú els hi hagi demanat, decideixen parlar en boca de tots ells.
Recordo tota l’oposició que va tenir el projecte de rehabilitació del Parc Bosc, també recordo en l’estat que estava el Parc Bosc fa uns anys, un estat que entre d’altres coses el feia el gran desconegut per la majoria de figuerencs. Doncs bé, el primer dissabte de primavera que va fer sol d’enguany, vaig aprofitar per, de bon matí, agafar la família i acostar-nos al Parc Bosc.
Un cop i vam arribar em vaig trobar amb un Parc que realment fa patxoca, un Parc Bosc net, ordenat, amb llum, ple de gent, de jocs per la mainada en perfectes condicions i moderns, amb nous espais, com el bosc de palmeres, com la terrassa del “xiringuito”, com la zona d’exercicis, com la tirolina, com el laberint de cordes, com l’embrionari bosc d’alzines...
Ens vam trobar un Parc Bosc sense zones fosques i humides, sense aquelles zones on hi feia por entrar o simplement passar-hi, sense aquella pudor característica que feia a l’antiga zona on hi havia animals vius, sense aquells pins malmesos i malalts, que eren un perill.
Ens vam trobar amb un Parc Bosc que mostra la seva plenitud, ja que des de qualsevol punt del mateix, pots comprovar la seva grandesa, en definitiva un parc que res té ha envejar als magnífics parcs de la ciutat de les llums.
Gràcies a un alcalde que va ser prou valent per tirar endavant aquests projecte, tant jo, com la meva família hem trobat un motiu més per quedar-nos a la nostra vila un assolellat matí de primavera, i de forma sincera us dic, que la meva opinió cap a l’alcalde Armangué ha canviat un xic.
Ara la ciutat s’enfronta a nous reptes, a noves transformacions, i els de sempre ja tornen a sortir de les trinxeres on sembla que hi viuen permanentment, tornen a esgrimir aquells discursos que durant molts anys han encotillat a la ciutat, tornen a abrandar la bandera de la defensa dels pobres figuerencs que no en sabem més, tornen... Per sort em sembla que aquest, ara poca cosa hi tenen a fer, pels que encara o dubteu només us demano una cosa, abans de desconfiar per sistema dels nostres polítics aneu un matí assolellat al Parc Bosc, observeu-lo amb els vostres propis ulls, i intenteu recordar com estava fa uns anys.Ara penseu que hagués passat si tots aquells que es van posar en contra de la reforma del mateix s’haguessin sortit amb la seva... si jo he estat capaç de reconèixer una feina ben feta dels “altres”, tots em de ser capaços de confiar més amb aquells que ens governen, o si més no donar-los confiança, perquè us diré un secret, ells també viuen, treballen, pateixen i gaudeixen de la nostra vila.