PACTE FISCAL

El Pacte Fiscal és sinònim de més polítiques socials i d’un estat del benestar més fort.
En 1 minut:

CiU és l’única força que defensa un Pacte Fiscal per a Catalunya que posi punt i final a un
insostenible dèficit fiscal que ens pren anualment 16.000 milions d’euros que en l’actual situació de crisi econòmica, amb persones i famílies a Catalunya que ho estan passant molt malament,permetria incrementar la despesa en polítiques socials i reforçar el nostre estat del benestar.

Mentre CiU defensa un Pacte Fiscal per a Catalunya, PP i PSOE volen seguir condemnant
Catalunya al dèficit fiscal. Els dos grans partits estatals ja han anunciat que no volen que Catalunya
pugui disposar d’un nou model de finançament que li permeti disposar dels recursos que genera.

El tripartit va deixar com a herència l’any 2010 un dèficit de 8.350 milions d’euros que va deixar les finances públiques al límit de la fallida. Per sortir d’ aquesta delicada situació el nou Govern es va veure obligat a aplicar uns ajustos econòmics per valor de 2.680 milions. Si Catalunya hagués disposat del Pacte Fiscal i dels 16.000 milions que cada any es perden, no haguéssim arribat a aquesta situació límit i, per tant, tampoc hagués calgut fer cap d’aquests ajustos econòmics.

Amb el Pacte Fiscal no només ens hauríem estalviat els ajustos, sinó que encara tindríem diners per destinar a les polítiques socials. Doblar les ajudes a les persones en situació de dependència costa 500 milions, doblar les pensions i prestacions socials 580 milions, doblar les beques per a estudiants costa 35 milions...amb el Pacte Fiscal totes aquestes millores socials serien perfectament assolibles.

Mentre PP i PSOE volen abocar-nos cap a un model de col•lapse econòmic com el de Grècia, el Pacte Fiscal en condueix cap a un model de progrés i benestar com el de Suècia.

Cal que Catalunya tingui força a Madrid per demanar un Pacte Fiscal que li permeti disposar dels recursos per poder cobrir totes les seves necessitats en polítiques socials. CiU és aquesta força central que ha d’aglutinar tot el catalanisme i que defensarà els interessos de Catalunya a Madrid.

La dada

Afegir un nou hospital a la xarxa sanitària catalana té un cost aproximat de 100 milions d’euros. Si disposéssim dels 16.000 que anualment perdem en forma de dèficit fiscal, podríem construir a Catalunya 160 nous hospitals.

El 12 Tots als ajuntaments !!!!

Somescola.cat crida a la mobilització per al proper 12 de setembre.
Tal com anunciava la coordinadora Somescola.cat en la reunió d’urgència d’aquest dilluns dia 5, la plataforma fa una crida a la mobilització per al proper 12 de setembre, dia d’inici del curs escolar.

Amb aquesta finalitat, Somescola.cat posa a partir d’avui a disposició dels centres educatius el cartell amb el lema ‘Per un país de tots, l’escola en català’, amb l’objectiu de refermar el suport de tots a l’escola catalana i al model de cohesió social que aquesta representa. El cartell es pot descarregar des d'aquí. Animem tothom a imprimir-lo i fer-lo córrer.

Somescola.cat també ha reforçat les accions empreses fins ara, com és la signatura per part dels ajuntaments catalans de la moció en favor de l’escola en català i l’adhesió de centres escolars, particulars i entitats al manifest de Somescola.cat, que ja supera les 21.000 adhesions.

Recordem que el proper dia 12 de setembre Somescola.cat ha convocat concentracions a les 19 h davant els ajuntaments de totes les viles i ciutats.

CATARRES

A la 3era va la vençuda, diari de Campanya.

Després d’una campanya electoral en positiu, amb esperança, propostes, serietat i rigor. Després d’una campanya sense declaracions barroeres, desqualificacions a l’oponent, lones simulant públic, ni autocars plens de ciutadans d’altres comunitats autònomes o filtracions escadusseres. Després d’una campanya sense brindis al sol, sense promeses inabastables fetes des del convenciment que no s’hauran de complir, sense crides a aventures prematures, abocades al fracàs i a la divisió nacional, tot i que poden marcar un camí a seguir. Després d’una campanya sense actes vandàlics, poc democràtics i més propis de partits feixistes, que de partits de govern. Després d’una campanya sense consignes populistes a la recerca del vot dels emprenyats o desesperats, intentant crear conflictes allà on no n’hi ha hagut mai, utilitzant la nostra llengua o obviant interessadament l’aplicació de lleis i sancions a favor d’altres llengües. Després d’aquesta campanya, ara toca governar.
Ara toca que aquells que en dues ocasions no han respectat la llista més votada, a la tercera, i després d’uns resultats més que contundents, la respectin. Ara toca que aquests respectin al poble que ha parlat, i que ho ha fet de forma clara i enèrgica. Ara toca que facilitin l’entrada del nou govern, que deixin els tacticismes i el rancor en bé de la nació. Ara toca que deixin que aquells, en els quals ha confiat la ciutadania del nostre país, puguin fer la seva feina, puguin complir el seu programa electoral, puguin treure el país del gran atzucac en el que es troba. Ara no es l’hora de posar pals a les rodes, ara és hora de governar, de tripular la nau abans que s’estimbi contra les roques, ara és l’hora que el nou president agafi les regnes del país.
Però sembla ser que no, que la responsabilitat de país no existeix, tothom té més que clar qui serà el nou president, les urnes han tornat a parlar i no cap la possibilitat de cap altre pacte a tres, o a quatre. Tothom sap que quant abans s’acabi la situació d’interinitat del govern en funcions, i comenci la tasca del nou govern, abans començarà la recuperació del país. Tothom sap la situació en la que es trobem, la gravetat de la mateixa, i la urgència per marcar un rumb clar per a propis i estranys. Tothom coneix que la primera cosa que necessita aquest país és un full de ruta, per tant no entenc com pot ser que alguns intentin entorpir des del minut zero al nou govern.
Ara toca que la resta de partits, per interès nacional, s’abstinguin a la primera votació de la cessió d’investidura, que permetin que quant abans millor el nou govern, governi, que posi fil a l’agulla, el país ho necessita. Ja tindran quatre anys per fer d’oposició, per marcar el nou govern, per criticar o fer propostes, i d’aquí quatre anys el poble podrà tornar a expressar-se.
Publicat a Hora Nova i Empordà (modificat) la setmana del 21 al 24/12/2010.

Lipdub x la INDPENDÈNCIA

RÈCORD OFICIAL DE PARTICIPANTS, cliqueu l'enllaç, valoreu i comenteu-lo.

Dret a Vaga, dret a treballar.

Què és un sindicat? Segons el Diccionari d’Estudis Catalans és “Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials comuns a tots els associats, especialment associació obrera” , els sindicats majoritaris s’autodefineixen com a defensors dels treballadors. Però de tots els treballadors?
-Un autònom és un treballador? Un petit comerciant és un treballador? Trencar els vidres del seu establiment és defensar-lo? -Qui defensa a tots aquells que no tenen feina i no volen viure gràcies a subsidis, que el que volen és treballar? Els defensen els que intenten perpetuar en el seu lloc de treball gent, que no treballadors, que durant la seva jornada laboral fan de tot menys treballar?
-Qui defensa aquells treballadors que han d’assumir la sobrecàrrega de feina ocasionada per certes “baixes a la carta”, de gent que manifesta que està incapacitada per fer segons quines tasques, i després van a córrer cada dia, o a treballar en activitats “privades”? Aquells que defensen el dret de tot treballador a estafar al empresari, al seu cap, als seus companys i a tots els ciutadans que amb els nostres impostos li paguem la seva baixa?
-Qui defensa a aquells treballadors que voluntàriament volen anar a treballar? Qui defensa a aquells treballadors que a diferència que molts altres, no es poden permetre el luxe de perdre el sou d’un dia? Aquells que amb sous “d’alliberats sindicals” provinents de tots els nostres impostos, es permeten el luxe de vexar-los, insultar-los, amenaçar-los i agredir-los.
Ja comença a ser hora que els sindicats entenguin que estem al segle XXI. Ja comença a ser hora que els sindicats entenguin que un empresa que tanca no tornarà a obrir mai, ja es hora que entenguin que una empresa que es deslocalitza no tornarà mai. Ja és hora que entenguin que tots hem estat en un núvol irreal, que amb certs sous no es poden assumir hipoteques de 600€ al més. Ja és hora que entenguin que s’ha acabat la vicoca de fer cursos sindicals amb subvencions públiques als quals l’índex d’assistència és del 10%, cursos en els quals és regalen les notes finals. Ja és hora que entenguin que haurien de subsistir amb les aportacions dels seus afiliats, i no funcionar com autèntiques empreses públiques al servei dels interessos sindicals. Ja és hora que els sindicats entenguin que la crisi només es pot superar amb treballadors més eficients, més formats, amb treballadors eficaços, amb treballadors amb més mobilitat i competitius. Ja és hora que entenguin que una feina no ha de ser per tota la vida, que el mercat laboral ha d’estar actiu, s’ha d’anar renovant i evolucionant.
Els sindicats són necessaris, però han de ser uns sindicats posats al dia, moderns, amb un feddback constant amb la societat. No poden ser els sindicats dels “alliberats”, dels piquets, dels trencavidres, d’aquells que tiren claus i cremen pneumàtics a les carreteres, d’aquells que agredeixen a la policia (que per cert també són treballadors), dels cursos fantasmes, i d’aquells que és passen la vida assalariats pels mateixos.
Tot això ho diu un afiliat a un sindicat, una persona que col•labora activament amb un sindicat, una persona que creu en els sindicats i que podria ser anomenat sindicalista.

Un patriota, i cada cop més.

El gran tenor, Josep Carreras, no es talla i fa el que molts de nosaltres voldríem fer i no ens acabem d'atrevir.

Valoració de la mani.

Com es va valorar des de Madrid la manifestació en contra de la sentencia del Constitucional sobre l'Estatut.

Els punts sobres les "i".

Sembla que estem en temps convulsos, sembla que el desprestigi dels polítics està arribant a les seves quotes màximes, sembla que tots són corruptes, que no n’hi ha cap que se’n salvi, i la reacció més lògica a tot això és entonar un “ja s’ho faran” un “jo no penso anar a votar, tots són iguals”, i és aquí on m’agradaria fer uns petits comentaris.
Recordo que fa força anys a Catalunya s’estava estabilitzant un govern fort, amb prestigi, amb lideratge, eficient i capdavanter en polítiques socials i progressistes. Recordo que aquesta etapa coincidia amb un cert desgast del govern del PSOE i una manca de full de ruta del PSC dins de l’estructura, irònicament dita Federal del PSOE, era el temps de la LOFSCA.
Recordo que tothom augurava que el president Pujol estava molt a prop d’aconseguir la majoria absoluta, i que gràcies a aquesta solidesa CIU podria impulsar una nova etapa d’evolució cap a la tant somiada plenitud nacional de Catalunya, i llavors, del no res va sortir el Cas Banca Catalana, gran escàndol, rius de tinta, editorials més que punyents... però van passar els dies, les setmanes, els mesos i els anys... majoria absoluta, etapa de gran desplegament d’eines de nació, TV3, Teatre Nacional de Catalunya, Circuit de Catalunya, desplegament dels Mossos d’Esquadra, desaparició dels Governadors Civils, abolició del servei Militar obligatori, carreteres, infraestructures viàries, centres cívics, ports, hospitals, Centres d’Atenció Primària... i del Cas Banca Catalana què? Doncs res de res de res, tot eren rius de tinta, tot eren editorials punyents, tot era fum, tot era fals.
Ara, sembla que després d’uns anys de desconcert nacional, de falta de full de ruta, de pèrdua de prestigi i competitivitat nacional, i amb una crisi que cada cop serà més dura, ara sembla que CIU pot tornar a governar el país, i que a més a més o pot fer amb una amplia majoria. A més a més sembla que la Nació Catalana està a punt d’entrar en un altre període de grans avenços cap a la plenitud nacional, fracàs de la via estatutària, dret a decidir, concert econòmic i llavors un té allò que els francesos anomenen “dejavú”, salta el Cas Palau, tornen els rius de tinta, tornen els editorials punyents, alguns noms de la judicatura de l’estat del Cas Banca Catalana tornen a sonar, “torna l'empastifa que fa fort”.
Jo no hi cauré, jo no em desmobilitzaré, jo no entraré en el joc d’aquells que veuen que l’únic que els pot salvar del desastre electoral és l’alta abstenció, el futur del meu país és més important que tot això, el futur dels meus fills és més important que tot això, jo tinc molt clar el que el país necessita, jo tinc molt clar qui ens pot treure del nyap actual i ens pot guiar cap a una nova etapa de recuperació, de lideratge, de prestigi, d’eficiència, jo tinc més que clar quin és el camí bo i segur cap a la plenitud nacional, i qui no ho tingui clar que faci l’esforç de valorar les propostes i programes electorals dels uns i dels altres. Que observi com encaren els uns i els altres la campanya electoral. Que valori de que volen que es parli els uns i els altres.

Publicat el 17 d'Agost del 2010 a l'Empordà.

I ara què ?

Aquesta és la pregunta que es fan molts catalans després dels esdeveniments que han passat aquestes últimes setmanes, una altre de les preguntes que es poden fer molts catalans és si han valgut la pena tots aquests anys d’esforços, de polèmiques, d’agries discussions, d’insults ... Doncs sí, si ha servit per obrir els ulls a molts catalans que pensaven que Espanya ens podia entendre, si ha servit per entendre que el pacte constituent de l’any 78 ha arribat a la seva fi.
La sentència és un acarnissament cap a les aspiracions nacionals de Catalunya, i que no us enganyin, toca aspectes fonamentals de l’Estatut com nació, llengua, símbols i drets històrics; competències; bilateralitat; finançament i inversions. Una sentència propiciada pel PP i que satisfà profundament al PSOE, i pel que es veu a les corts de Madrid, al PSC també.
Ara és el moment que els catalans ens preguntem si estem al final d’un camí i ens conformem amb el que tenim o n’iniciem un de nou, ja que ens han deixat clar que la Catalunya autonòmica i constitucional no té continuïtat.
Espanya només tolera una Catalunya quieta, callada, productiva, folklòrica, doncs no, som una nació, nosaltres decidim, cal avançar amb una majoria forta. Buscar aquells temes que ens uneixen i anar fent camí. I per començar aquest nou camí res millor que aconseguir el concert econòmic, un model propi per gestionar els nostres impostos i acotar la solidaritat, sobretot després de comprovar que el finançament que fa un any segons el tripartit era “estratosfèric” ara segons dades de La Cambra de Comerç indica que “Catalunya hauria de tornar 6.400 milions entre el 2010 i el 2011, una quantia que supera amb escreix el guany estimat en el nou model de finançament”.
Dos apunts, el primer que va fer el Lendakari socialista Patxi Lòpez, després de ser nomenat gràcies als vots del PP, va ser assegurar que el concert econòmic basc era “irrenunciable”, postura secundada pel PP del país Basc i de la resta d’Espanya.
En cap article de la Constitució es parla del concert econòmic, aquest està regulat per la LOFCA, per tant ningú, ni cap tribunal de dubtosa legitimitat podrà dir que el concert econòmic és anticonstitucional.
Diferents fons situen el dèficit fiscal que pateix Catalunya en uns 22.000 milions d’Euros anuals, un cop descomptats el que hauríem de pagar a l’Estat pels serveis prestats, i la quota de solidaritat que fixaríem nosaltres, sabeu la quantitat ingent de milions d’euros que ens quedarien per invertir en pensions, en sanitat, en educació, en infraestructures, en innovació i empreses, en crear llocs de treball. Es ha dir, pujar les pensions mínimes, reduir les llistes d’espera en sanitat, el nombre d’alumnes per aula, dentista gratuït pels infants, més beques per estudiants, més ajuda per innovació, per crear riquesa, per superar la crisis, per crear llocs de treball de qualitat... algú renunciarà a tot això per un “sentiment patriòtic espanyol”?

Publicat el 23 de Juliol de 2010 al HORA NOVA.