PRESENTACIÓ A FIGUERES

El pròxim dijous 30 de Juliol de 2009, a la Catequística "La Cate" de Figueres, a la Ronda Rector Aroles 4, a les 20:00 hores, La Casa Gran del Catalanisme de Figueres tindrà l'honor de presentar el llibre "El nostre heroi Josep Pla" de l'escriptor Enric Vila.

Resum argumental

A mig camí del diari personal i la investigació històrica, Enric Vila ens planteja una altra manera de mirar-nos Josep Pla a través d'un recorregut fascinant per la literatura del nostre país seguint les petges a un dels millors escriptors de tots els temps.Àgil, amè, entretingut, mordaç, provocador. El millor estil d'Enric Vila de "Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs" torna amb "El nostre heroi Josep Pla"Un llibre vibrant, apassionant, polèmic, que no pot deixar indiferent a ningú que gaudeixi llegint i que basteix, pas a pas, la construcció d'un mite: el Josep Pla catalanista.Després de més de dos anys d'investigació, Enric Vila aporta nous documents, testimonis, dades inèdites i una visió personal compromesa tant en la literatura com amb la política.

L'autor

ENRIC VILA és llicenciat en Història Contemporània i doctor en Periodisme.Ha publicat el llibre entrevista Què pensa Heribert Barrera (2001), l'assaig Néstor Luján: el rostre o la màscara (2003), la biografia Lluís Companys,la veritat no necessita màrtirs (2006) i el llibre de records de Macià Alavedra, Entre la vida i la política (2007).Escriu al diari Avui i al seu blog, Dietari a destemps.Dóna classes de periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna.

Fragment:

"Heus aquí un escriptor compromès amb una llengua que molts consideren o volen morta; heus aquí un escriptor que perd la salut lluitant amb la censura i que viu l'amor clandestinament, al marge de la moral franquista; heus aquí un home desenganyat, doncs, però incapaç de resignar-se, que fa la guerra pel seu compte defensant-se del ressentiment dels uns i de la mala fe dels altres. Aquest home és prou generós per no inflar les passions amb la ploma; s'ha d'estar de gairebé tot i, malgrat això, troba pocs motius per queixar-se. La vida de Pla és una vida molt ben viscuda. Pocs escriptors catalans han viscut tan a prop de la seva veritat i tan per damunt de la presó mental que produeixen sempre les circumstàncies. Per això m'agrada tant llegir-lo i ha estat per mi un exemple de vida, a més d'un pare literari"."A Catalunya, els temperaments forts, Espanya els ofega. Mantenint el país en l'escassetat i l'estretor, fa progressar tots els covards que robarien l'últim crostó de pa del veí per sobreviure. Misericòrdia pels germans esgarriats! Ara, jo vull dir una cosa: tots aquests productes de camp de concentració, tots aquests que s'han avesat a tirar la pedra i amagar la mà, tots aquests que viuen d'especular amb els punts febles dels altres i s'enlluernen per un càrrec o una medalleta, tots aquests, val més que exercitin l'ànima o que es facin espanyols decidits perquè si un dia arribem a ser un país lliure no serviran ni per escombrar escales" Copyright: Enric Vila
Extret de A CONTRA VENT

ST.Jordi VS. 11 Setembre?

Cada any els catalans tenim, si més no, un motiu per estar orgullosos de ser-ho, i aquest motiu és sense cap mena de dubte el Dia de Sant Jordi, una diada on es fusionen els llibres amb les roses, l’amor amb la cultura, la tradició amb la innovació, i el que és més important, es fa amb naturalitat, sense perjudicis ni reivindicacions que espatllin el sentiment de celebració i gaudiment conjunt de tots els catalans.
Ara bé, com cada any s’ha tornat a sentir, o més ben dit, alguns s’han preocupat de fer córrer la brama, el rumor, o en alguns casos la polèmica de proclamar el dia de Sant Jordi com la Diada Nacional de Catalunya, i substituir d’aquesta manera l’onze de Setembre, doncs bé, sobre aquesta “polèmica” creada per alguns m’agradaria aprofundir.
Primer hauríem de centrar-nos en el tema a tractar, una cosa és decidir si el dia de Sant Jordi hauria de ser festiu, aquí hi ha tantes opinions com persones, hi ha qui com jo trobar especial encant en el fet que el dia de Sant Jordi és celebri en feiner, pel bon ambient que es crea en els llocs de treball, perquè es trenca la rutina aconseguint que la jornada laboral sigui més agradable, perquè es dedica el dia a sortir al carrer, perquè les escoles surten al carrer, i aquests s’omplen de gom a gom. Però també es podria fer en festiu, tot i que com he comentat, crec que perdríem molts dels encants d’aquest dia.
Una altre debat és si s’hauria de proclamar el dia de Sant Jordi com la Diada Nacional de Catalunya en substitució de l’Onze de Setembre. Aquí us recomano que qui vulgui faci en exercici aplicable a molts altres temes, i que te una doble rasant.
Per saber que hi ha darrera d’algunes iniciatives o idees que en principi semblen del tot inofensives, en primera instància hem de saber qui les promociona per tal de descobrir-ne la seva intenció, i com el peix que es mossega la cua, per conèixer cap a quina banda bufen els vents d’alguns mitjans de comunicació n’hi ha prou per veure quins temes toquen, i com els toquen.
M’explico, tots els mitjans de comunicació amb seu a Madrid, tant públics com privats, tant els pròxims l’esquerra com els pròxims a la dreta, el dia de Sant Jordi van obrir tots els editorials, amb la “gran proposta” de que els catalans decidíssim que la Diada Nacional s’ha de celebrar un dia tant bonic com el de Sant Jordi, i no per l’Onze de Setembre, aquesta idea que en principi sembla del tot inofensiva té un rerefons que crec que s’ha d’explicar.
Als espanyols, i als seus mitjans afins els molesta l’Onze de Setembre i tot el que representa, els molesta que en l’Onze de Setembre els catalans recordem que al 1714 es van perdre per dret de contesta les llibertats de la nació, i que des del 1714 moltes d’aquestes llibertats encara no s’han recuperat, en resum volen substituir el caire reivindicatiu de la diada, pel “folklore” de Sant Jordi, volen substituir la història de la nació catalana per una llegenda que per ells és més inofensiva, i a més a més ho fan amb la millor arma, intentant enfrontar dos grans festes de sentiment catalanista, per això us demano que no caigueu al parany, Sant Jordi per l’amor i la cultura, l’Onze pel record i la reivindicació, tots dos compatibles, i tots dos importants.

PARC BOSC

Molts cops tendim a criticar les coses que creiem que no s’han fet correctament, i tendim a menys tenir el que s’ha fet de forma correcta, i més encara si aquells que ho han fet no són “dels nostres”.
Avui m’agradaria valorar molt positivament una iniciativa engegada per l’anterior alcalde, una iniciativa que com malauradament ha passat durant massa anys a la nostra ciutat, va rebre fortes crítiques. La Reforma del Parc Bosc.

Ja quant va sorgir la polèmica, jo com una majoria silenciosa de figuerencs, vam decidir no deixar-nos emportar pels de sempre, per aquells que tot o troben malament. Per aquells que tot canvi que no controlin, o no els aporti cap benefici particular, és converteix en un drama, en una catàstrofe o en un error insuperable que condemnarà la nostra vila al pitjor dels inferns.
Per aquells que s’abanderen en els defensors dels pobres figuerencs que no arribem a més, i que sense que ningú els hi hagi demanat, decideixen parlar en boca de tots ells.
Recordo tota l’oposició que va tenir el projecte de rehabilitació del Parc Bosc, també recordo en l’estat que estava el Parc Bosc fa uns anys, un estat que entre d’altres coses el feia el gran desconegut per la majoria de figuerencs. Doncs bé, el primer dissabte de primavera que va fer sol d’enguany, vaig aprofitar per, de bon matí, agafar la família i acostar-nos al Parc Bosc.
Un cop i vam arribar em vaig trobar amb un Parc que realment fa patxoca, un Parc Bosc net, ordenat, amb llum, ple de gent, de jocs per la mainada en perfectes condicions i moderns, amb nous espais, com el bosc de palmeres, com la terrassa del “xiringuito”, com la zona d’exercicis, com la tirolina, com el laberint de cordes, com l’embrionari bosc d’alzines...
Ens vam trobar un Parc Bosc sense zones fosques i humides, sense aquelles zones on hi feia por entrar o simplement passar-hi, sense aquella pudor característica que feia a l’antiga zona on hi havia animals vius, sense aquells pins malmesos i malalts, que eren un perill.
Ens vam trobar amb un Parc Bosc que mostra la seva plenitud, ja que des de qualsevol punt del mateix, pots comprovar la seva grandesa, en definitiva un parc que res té ha envejar als magnífics parcs de la ciutat de les llums.
Gràcies a un alcalde que va ser prou valent per tirar endavant aquests projecte, tant jo, com la meva família hem trobat un motiu més per quedar-nos a la nostra vila un assolellat matí de primavera, i de forma sincera us dic, que la meva opinió cap a l’alcalde Armangué ha canviat un xic.
Ara la ciutat s’enfronta a nous reptes, a noves transformacions, i els de sempre ja tornen a sortir de les trinxeres on sembla que hi viuen permanentment, tornen a esgrimir aquells discursos que durant molts anys han encotillat a la ciutat, tornen a abrandar la bandera de la defensa dels pobres figuerencs que no en sabem més, tornen... Per sort em sembla que aquest, ara poca cosa hi tenen a fer, pels que encara o dubteu només us demano una cosa, abans de desconfiar per sistema dels nostres polítics aneu un matí assolellat al Parc Bosc, observeu-lo amb els vostres propis ulls, i intenteu recordar com estava fa uns anys.Ara penseu que hagués passat si tots aquells que es van posar en contra de la reforma del mateix s’haguessin sortit amb la seva... si jo he estat capaç de reconèixer una feina ben feta dels “altres”, tots em de ser capaços de confiar més amb aquells que ens governen, o si més no donar-los confiança, perquè us diré un secret, ells també viuen, treballen, pateixen i gaudeixen de la nostra vila.

AVORTAMENT

Opinar sobre un tema tant delicat com la llei de l’avortament és sempre complicat i desagraït, és sempre un d’aquells temes en els que molta gent hi passa de puntetes i no vol acabar de mostrar la seva opinió, i es que opinar sobre aquest tema et pot portar molts problemes i mal de caps.
Però és bàsic que tothom hi pugi dir la seva, és bàsic que la societat disposi de tota la informació al respecte per poder tenir una opinió objectiva, i poder d’aquesta manera decidir sense estar influenciat pels diferents lobbies de poder, tant d’un cantó com de l’altre.
Per desgràcia aquests dies estic veient que els diferents lobbies de pressió han posat tota la carn a les graelles, i el debat s’està convertint en una guerra sense treva, en la qual ja s’hi comencen a barrejar altres temes. Aquest fet que provoca que ens desviem del tema central, les limitacions que l’estat ha de posar al dret d’una dona a interrompre voluntàriament l’embaràs, i l’equilibri d’aquest dret amb el dret més fonamental, el de la vida.

Perquè una persona pugi decidir lliure i objectivament, el primer que ha de tenir clar és sobre quin tema a de decidir, estem parlant de l’avortament, no estem parlant ni de la lluita entre les esquerres i les dretes, ni de la influència que ha de tenir o no tenir la religió en un estat laic, ni dels drets de les dones, ni de l’ús del preservatiu.

L’altre punt bàsic que ha de tenir una persona a l’hora de poder opinar objectivament, és disposar de tota la informació al respecte. I en aquest punt m’agradaria fer una crítica. El que no pot ser es que amb tota l’oferta televisiva que tenim actualment, un ciutadà hagi de recórrer a un canal de dubtosa objectivitat i honradesa, com és el fatídic canal “Intereconomia” de la TDT, per poder accedir a unes imatges que tot i que escabroses i sensacionalistes, mostren la realitat pura i dura del que és en realitat l’avortament. Estic convençut que qualsevol persona que vegi el reportatge realitzat per la fatídica cadena, tindrà dubtes reals sobre el que és l’avortament i tot i el significa.
El més trist de tot, es que s’hagi de recórrer a aquest tipus de periodisme per estar plenament informats, el més trist és que cadenes que no dubten ni un moment a ensenyar nadons palestins massacrats o carbonitzats per les bombes israelianes, censurin reportatges com el del fatídic canal Intereconomia.

Quant algú et vol imposar les seves idees ocultant part de la veritat, quant algú crea comissions d’experts per intentar legitimar el que la ciència encara no ha estat capaç de concretar, quant algú intentar barrejar altres temes per legitimar més les seves posicions, quant es barregen conceptes, quant molesta que l’altre part opini i faci pública la seva opinió, alguna cosa greu esta passant. Ens ha costat suor i llàgrimes poder desemmascarar certes tàctiques manipulatòries que al llarg de la història ens han portat a guerres, persecucions intolerables, conflictes, lleis contraries als drets humans, dictadures, neteges ètniques... Ara ens toca a tots, vigilar que aquells que amb l’ajuda de tots, van arribar a desemmascarar aquestes tàctiques, no les utilitzin per poder aplicar el que ells creuen que és la veritat suprema, aquells que volen imposar un nou credo.

"BURDA" MANIPULACIÓ

L’altre dia en Goebelsaragoza va presentar una campanya publicitària del "partido". Avui l’he vist al carrer i he flipat. Enlloc diu si el lletrerot es del govern o del partit.
Vaig a fer una mica d’història del tema. A l’època Pujol la Generalitat sempre posava uns lletrerots on feia obres, sempre amb fons morat, i lletres blanques, sempre amb el logo de la Generalitat, i MAI amb el nom del President.
Aquell disseny va evolucionar amb Maragall ( ja sabeu que li agrada molt el disseny a aquest home) i va canviar el color de fons a vermell i les lletres o els símbols van passar a ser grocs, de manera que quan feien unes obres a una carretera, i dibuixaven una carretera al cartell, de lluny el que es veia era molt semblant a una bandera espanyola.
Be dons,ara, des de que hi ha en Montilla, els cartells segueixen sent vermells però amb un pantone clavat al que fa servir, oh casualitat, el psc-PSOE.I be, avui he vist aquest cartell i no he sapigut distingir si era del partido o del govern.
Si posa president serà que es del govern, no? O es del partit i el paga el govern?Quan els símbols d’un govern i d’un partit no es diferencien es diu DICTADURA? . Ah no, que el Hugo Chaves es un demòcrata!

pd: el cartell de les fotografies, es a Cornellà, Avda del Baix Llobrgat, cantonada Carretera d'Esplugues.
AUTOR JORDI BENPLANTAT http://benplantat.blogspot.com/

Figueres, ciutat dels detalls.

Ara fa ja uns quants anys que visc a la Nacional II, a la zona de la presó de Figueres, i fins fa molt poc els veïns d’aquesta zona de la nostra ciutat ens havíem resignat a viure als afores de la ciutat, o més ben dit, viure a peu d’una carretera nacional.
Tot i viure en el vial més important de la ciutat, tant per llargada, amplada, mobilitat, nombre de veïns... Ens havíem acostumat a viure d’esquenes a aquest vial, el qual només aportava sorolls, perills, inaccessibilitat, a una llarga llista de greuges que provocaven la paradoxa que si un veí d’aquesta zona volia anar passejant fins el centre de la nostra ciutat, fins al Parc Bosc, fins al Castell de Sant Ferran o l’hospital, renunciava a fer-ho per l’esmentada via, i optava per adreçar-s’hi utilitzant carrers més estrets, i menys agraciats.
La solució que, ja fa uns anys, va aportar l’anterior consistori va ser la gran idea d’unificar tot el vial sota el nom d’Avinguda Salvador Dalí, iniciativa que a part de només quedar-se en això, va provocar les lògiques i previsibles molèsties burocràtiques als veïns de la zona.
Han passat uns anys, i ara sembla que es pot veure la llum al final del túnel, ara sembla que per fi s’estant donant les primeres passes per tal de que la ciutat, i els figuerencs, recuperem un vial amb grans expectatives. Amb el permís d’un heroi de la ficció de la meva joventut, modificaré una mica la seva dita, i diré “els petits canvis, poden ser poderosos”.
I perquè ho dic, doncs ho dic al veure que un dels trams de la vergonya de l’esmentat vial, per fi s’ha arranjat. Em refereixo a la vorera que va del final del carrer Sant Pau fins al carrer de la Pau, un tram que obligava a tots els veïns a renunciar a passar-hi si no volien jugar-se el físic, un tram totalment impracticable per persones amb mobilitat reduïda, un tram que posava en perill manifest a tots els nens i nenes que sortien o entraven a la llar d’infants que hi ha just al davant.
Sembla un petit detall, una petita tonteria, alguns diran “amb que poc que es conformen alguns”, doncs aquesta petita tonteria, aquest petit detall ha dificultat la vida diària de molts ciutadans duran massa anys, i que coll, cada cop que hi passo veig que aquest cop sí, que aquesta vegada sembla que la nostra ciutat, la nostra vila s’està despertant.Aprofito aquesta tribuna per animar als figuerencs a ajudar al nostre consistori a millorar la ciutat, figuerencs, no ho dubteu, si teniu un tram de carrer mal asfaltat, si teniu una vorera degradada, si hi ha un tram de la ciutat sense prous papereres, o contenidors de recollida selectiva, si .... No ho dubteu, figuerencs feu ciutat !! Presenteu instàncies a l’ajuntament, només es pot arranjar, allò que es sap que s’ha d’arranjar.

Sort en tenim de les hemeroteques.

Aquests són els que a dia d'avui governen el nostre país, gràcies als "independentistes"!!!
José Zaragoza, és el secretari general del PSOE-PSC, i aquests ens han de defensar a Madrid??

LA HIPOCRESIA PROGRESSISTA

Aquest discurs fou pronunciat per Gervasio Sánchez el darrer 7 de maig en l' acte de recepció dels Premis Ortega y Gasset. Hi eren presents la vice-presidenta del govern, uns quants ministres i ex ministres, la presidenta de la Comunitat de Madrid, l'alcalde Madrid, el president del Senat i centenars de persones.Però inexplicablement no ha estat publicat ni pel El País ni per cap dels medis que patrocinen aquest premi. Si el llegeixes potser intuiràs perquè?

(Foto premiada)

"Estimados miembros del jurado, señoras y señores: Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo.
Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar. No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.
Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años. Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad.
Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.
Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi. Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.
Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.
Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.
Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.
Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte. Muchas gracias."

Records o realitats?

Recordeu aquella Figueres, moderna i innovadora.

Recordeu aquella Figueres que es va avançar a la Girona, fosca, trista i humida, que s'hi va avançar amb la variant, amb l'estació d'autobusos...

Recordeu aquella Figueres amb un equip a la segona divisió, referent esportiu de la província i amb un camp de primera divisió.

Recordeu aquella Figueres amb un rovell de l’ou centre de peregrinatge comercial de les contrades gironines.

Recordeu aquella Figueres amb una piscina municipal on poder-hi anar a l’estiu.

Recordeu aquella Figueres que va trobar un emplaçament perfecte per portar-hi les Fires i Festes de la Santa Creu, recordeu...

Jo la recordo, i ara sembla que començo a reviure-la per moments.

Quant entro a la nostra ciutat pel carrer nou hi descobreixo que la Creu de la Mà ja no és aquell punt del carrer Nou on comencen les rues de carnaval o de reis, sinó que és una Plaça, una plaça amb bancs i arbres: oberta, accessible i visible pels veïns i la resta de la ciutat.

Quant em passa el mateix una mica abans, als voltants de la Rambla Nova, hi trobo voreres amples, sense contenidors de superfície, amb terrasses amb vistes a la ciutat, i no a les deixalles de la ciutat i les seves olors, o a la Plaça de la Ernest Vila.
Quant veig, que d’una vegada per totes és comença a apostar per la ciutat, amb els riscos que això comporta; i veig que s’estan buscant solucions reals i palpables pel Castell de Sant Ferran. Quant veig que amb l’actual consistori difícilment tornarem a perdre l’oportunitat de tenir un nou Museu a la ciutat, recordeu el Museu del Cinema...

Quant veig que es pensa, sense complexos, en els interessos dels figuerencs, i es cedeixen terrenys municipals per fer-hi escoles i no presons, quant espero amb il·lusió projectes com la renovació de l’Avinguda Vilallonga, com l’eliminació de la gran cicatriu que tenia Figueres amb la via del tren, i la reordenació de tots els terrenys alliberats, quina gran avinguda que tindrem...

Quant a més a més s’obre l’oportunitat real de que els Figuerencs, encara que sigui només amb un tren diari, podrem anar a Barcelona, París o Madrid en tren d’alta velocitat.
Quant veig que a la rambla, per Nadal, hi ha vida després de les vuit del vespre, i vida real, segura, sana, gràcies a la pista de gel....

Quant veig que a Figueres si que es nota que estem celebrant les festes de Nadal, no com a la capital de la nostra nació, on sembla que el Nadal els fa nosa.
Quant veig que s’està intentant solucionar el problema de la circulació a Figueres, amb mesures reals, amb tres nous aparcaments a la nostra ciutat, o amb un ambiciós projecte d’arrangament de les cruïlles més perilloses de la ciutat, si aquelles que tots els figuerencs tenim al cap, aquelles a les que ,per desgràcia, amb els anys ens hem acostumat a veure-hi accidents dos o tres cops per setmana, quant veig...
Per fi sembla que la Figueres capital del nord s’està despertant d’una letàrgia que ha durat massa anys.

Per fi sembla que Figueres deixa d’estar adormida, per fi sembla que la nostra ciutat ens torna a il·lusionar, per fi ens han deixat de posar en dubte la capitalitat de la comarca, i ara sembla que estem en el bon camí per arribar, algun dia, a discutir-li la capitalitat de la província a Girona.

US PRESENTEM A HAMAS.

Primer de tot:
Tota guerra és cruel i deplorable.
Qualsevol mort, i especialment la de nens, és la ignomínia més gran que es pugui veure avui en dia.
Tots hem d'estar a favor del cessament immediat de les hostilitats.
Dit això, m'agradaria fer unes petites observacions.

Segons la “magnífica” llei de partits, tota manifestació on es facin proclames o apologia del terrorisme han de ser prohibides, per tant, les diferents manifestacions que s'estan produint aquests dies, en les quals hi han nombroses i públiques proclames a favor del terrorisme de Hamas haurien de ser prohibides, i en el cas de no poder-se anticipar als fets, actuar contra els seus organitzadors.

PAU per tothom, per Israel també, quantes manifestacions s’han fet contra el terrorisme suïcida i masacrador de Jamas?

Per cert: La llibertat d'opinió es un dret que molesta, però a qui? La Rahola ja ha rebut amenaces de mort per la seva posició crítica amb Hamas i l'integrisme islàmic.

Heu vist la foto del TERRORISTA amb una pistola a la manifestació encapçalada pel conseller d'interior? Si, el mateix conseller que no va anar a la manifestació pel dret a decidir al·legant causes "d'ordre", el mateix conseller que va prohibir una manifestació de Mossos en ple període electoral (el tribunal Suprem ha donat la raó als convocants de la manifestació de Mossos i ha donat una forta reprimenda a aquells que la van prohibir).

Ja s'estant registrant atacs a centres jueus d'Espanya.

Europa encara és antisemita?
Dit això, i veient la poca objectivitat dels nostres mitjans de comunicació, m'agradaria presentar-vos en imatges a qui defensen alguns.
Només demanar-vos que intenteu recuperar el que diuen els líders d’Al-Fatah, que em sembla que són de tot menys pro-israel, sobre Hamas.