RAMBLEJANT EN DIUMENGE

És diumenge pel matí, és l’endemà de Sant Esteve, després de les primeres etapes de muntanya del Tour Nadalenc el pare està a casa cansat, tip i amb ganes de descansar.
Les expectatives del matí són força minses, i el que el pare espera es passar-lo sense pena ni gloria, a casa, jugant en pijama amb la petita i les joguines que el tió ha cagat.
Però la mare treballa per la tarda, i si es vol fer quelcom d’especial i en família cal fer-ho ara, i aquí és on apareix el vell fantasma dels figuerencs, que fem? O més ben dit on anem?
Obren les cortines i tot mirant per la finestra quedem encegats per la força del sol quant aquest entra a casa, fa un dia magnífic, però els pares saben que serà un dia curt, que cap a les cinc de la tarda la cruor de l’hivern tornarà, ara és el moment, o ara o mai, “au va vinga” nois tots a la dutxa que hem de sortir.
Mentre la mare s’arregla i engalana a la petita, el pare pensa, i on podem anar? Tot es tancat, i som de Figueres ... i tothom sap que Figueres porta anys adormida, tothom sap que en dies com el d’avui els figuerencs optem per anar a fer el vermut a Roses, Peralada o l’Escala, però que carai, el pare és de Figueres i decideix anar tot passejant fins al centre, aprofitar per anar a la farmàcia de guàrdia i ramblejar una estona.
I quina grata sorpresa s’emporten els pares, quant després de caminar, més ben dit, passejar durant cinc minuts direcció a la rambla, i ja veuen els seus centenaris plataners al final del carrer, senten música, ostres sembla que l’hem encertat.
Oi tant que l’han encertat, la pista de gel és oberta, està plena de famílies que han tingut la mateixa pensada, la petita s’ho passa d’allò més bé, i la placeta baixa el trenet de Nadal funciona a ple rendiment. Les terrasses dels bars de la Rambla també són plenes de famílies, de pares, de nens d’avis.
Tot passejant la família s’arriba a la farmàcia de guàrdia, compra quatre coses per la petita i fa una passejada pel rovell de l’ou. Quina gloria, la petita per primer cop té l’oportunitat de poder caminar soleta per la zona de vianants, els altres dies hi ha massa gent per ella, els pares miren aparadors amb calma i tenen temps d’intercanviar gustos i sensacions, i perquè no dir-ho, donar-se pistes subtils de cares a reis i altres festivitats.
Passejant es creuen amb altres famílies, i els pares és miren amb complicitat, com aquells que han descobert un tresor amagat, però quina llàstima, a la Plaça de l’Ajuntament no hi ha cap terrassa ni bar obert, hi ha coses que no s’entenen.
Un cop han obert la gana, la família s’asseu a una de les terrasses de la placeta alta de la Rambla, i els pares decideixen recuperar una vella tradició figuerenca, o això creuen, ells ho feien amb els avis de la petita quant eren ells els petits.
-Posa’m una canyeta, unes patates, un trina, una cocacola, i que carai, uns calamars a la romana.
Això és gloria, quin solet que fa, quin ambient que hi ha, que bé que hi estem a la nostra ciutat, i que bons que són els calamars de l’Astoria.
El pare dins de la seva felicitat no acaba d’entendre com alguns figuerencs estaven en contra de la pista de gel, però tothom es pot equivocar, oi?

Publicat l'Empordà del 5 de Gener de 2010.