FRACÀS TOTAL

El diari Nacionalista Espanyol LIBERTAD DIGITAL, reconeix el fracàs de la manifestació del 12 Octubre i possa en dubte que fossin 6000, arriba a parlar de 4000, (contant les desenes d'autocars vinguts de fora de Catalunya) Al Saló eròtic de l'Hospitalet hi van anar el triple de gent, i en principi tots catalans.
Clica aqui per veure l'article de Libertad Digtal

 

 

A plaça Catalunya (part central i jardineres) molt apretades hi entren 4000 persones, si contem tots els voltants (tambè a tope) 6000.

Contra les mentides, civisme i feina ben feta.

UPy D "és intolerable" que "es desviïn fons públics cap a finalitats partidistes", i adverteix als alcaldes, Carles Puigdemont i Santi Vila, "de la responsabilitat administrativa, i fins i tot penal, que se'n podria derivar", el fet que Girona i Figueres "noliegin trens especials per a transportar manifestants independentistes" és una acció "que recorda massa a d'altres èpoques en les que es pagava autocar i entrepà als que assistien a la plaza de Oriente".

El partit de Ciutadans (C's) per la seva banda, es va manifestar dies  abans de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya per reclamar que els alcaldes de Figueres i Girona presentessin la seva dimissió després de "destinar diners públics" en el lloguer dels combois.

Doncs bé, a part de l’èxit d’organització i civisme que van representar, absolutament cap incident, tot va anar a l’hora, i els trens es van deixar immaculats (un mèrit dels organitzadors i sobretot de tots i cadascun dels viatgers) els trens han tingut uns superhabit d’uns 3000€, que han estat donats al banc d’aliments. Per cert tothom s’ho va pagar tot, l’entrepà també (on regalen coses amb els diners dels catalans és en altres latituds).

Publicat, entre d'altres, al Punt Avui el 24 de Setembre de 2012.

2 milions al carrer, i ara què?

El passat 11S entre un milió i mig i dos milions de persones es van manifestar clara i meridianament per l’Independència. El president Mas sembla que ha agafat el testimoni del desig de gran part del seu poble, i ara què?

Doncs ara és la nostra hora, l’hora dels dos milions de catalans que ens vam manifestar, i de tots aquells milions que tot i no manifestar-se volen el mateix. Espanya reacciona i reaccionarà, amb bones i males arts, amb manipulacions i tendenciositats. Ho fa organitzant “Grans Debates” on l’únic tertulià que era polític en actiu representava el partit amb menys vots del parlament de Catalunya, on van fer pinça entre les esquerres i les dretes, on el públic/claca era d’unes determinades característiques, on per cada opinió a favor de l’Independència ni havia el triple en contra, on un “en teoria prestigiós” economista, cridava com un energumen per tapar les opinions d’un gran Marc Guerrero. 

També tindran al seu servei la Fiscalia de l’estat, la judicatura, hisenda... Veurem com imputen de suposats delictes als nostres líders (per arxivar-les al cap de vuit anys), com els humilien portant-los en furgons i emmanillats a la vista de tothom fins a l’audiència, al mateix temps que Fabras, Camps, Ratos i companyia són tractats com a grans prohoms de la seva societat. Els veurem al més pur estil Mourinho, al més pur estil caverna mediàtica, falsejant dades (com el dia que van borrar un jugador per denúnciar un fora de joc inexistent), intentaràn desprestigiar totes les nostres institucions (Mossos, bombers, funcionaris...) per desprestigiar l’autogovern. Pressionaran amb males arts a Europa i l’esfera internacional, amb periodistes a sou, amb les seves eines d’estat (recordeu de l’escàndol de la selecció de hoquei), amenaçaran amb boicots, intentaran encendre els ànims dels catalans (per tal de que reaccionem al seu nivell, i que la nostra reacció espanti o mobilitzi els catalans espanyolistes).

Ells tenen aviació (jutges i fiscals), tenen artilleria (una ràtio de 30 a 1, en mitjans de comunicació, i a sobre els nostres mitjans intentaran ser equitatius i donar veu a tothom), però nosaltres tenim la millor infanteria de marina del món, milions de catalans amb les conviccions clares i el cor ple d’esperança, la missió dels quals és convèncer, de bon rollo, als espanyolistes de Catalunya que ha arribat el moment, que el millor per ells i els seus fills és la independència, que a ells també els roben i insulten, que quant siguem independents Espanya serà una nació amiga i posarem pantalles gegants per seguir la roja; i aconseguir que el dia del referèndum, si per ells votar SÍ és massa, es quedin a casa i ens deixin decidir a la resta el nostre millor futur.

El problema del #novullpagar

La campanya de no vull pagar a les autopistes no pot despertar altre cosa que simpatia. Un més d’un cop s’ha indignat amb la situació de Catalunya respecte a les infraestructures, però el no vull pagar és una bona eina de pressió cap a Espanya? Mirem-ho.

És una campanya que perjudica una de les empreses punteres de Catalunya, una empresa que en els últims anys està demostrant un canvi de xip, una sintonia especial amb les aspiracions nacionals catalanes, una empresa que ha estat maltractada per diferents governs espanyols per aquest motiu, una empresa que “molesta” a Espanya, com qualsevol empresa no controlada per nacionalistes espanyols.

-És una campanya que té un efecte de pressió nul cap aquells que han perpetuat la injustícia, no els afecta, i en la intimitat riuen i es freguen les mans.

-És una campanya que està servint per esquerdar aquella massa social que ens ha de portar al estat propi, estat català o independència.

-És una campanya que s’està convertint en un tir al plat cap al partit que intenta governar Catalunya, i aposta per l’estat propi.

-És una campanya incentivada i alimentada per aquells que han governat a Espanya molts anys i no han fet res a la N-II, i per aquells que deien que tenien la clau del govern espanyol i català en els últims 8 anys, aquells que van passar del Catalunya Lliure de peatges als peatges més cars de la història, ho recordeu.

El problema no és pagar a l’autopista, el problema real és el precari estat de la N-II, i moltes altres carreteres, el problema és que amb els diners que generem els catalans, i les empreses catalanes amb el nostre suor, serveixen per pagar i mantenir, autopistes i autovies paral•leles totalment insostenibles a Espanya, el problema és el de sempre, el que ens afecta des del 1412, l’asfixia premeditada de Catalunya.

Però la resposta de molts catalans és picar a l’esquer dels Lerrouxistes del segle 21, la història és sabia i no enganya, no cometem els mateixos errors del passat, deixem fer al Govern, d’aquí dos anyets hi ha eleccions, i a tots aquells que el full de ruta marcat pel nostre president no els convenci que votin en conseqüència. Només una reflexió final, Espanya xala amb els “independentistes radicals”, Espanya tremola amb l’independentisme transversal.

Publicada a Hora Nova, Diari de Girona i La Vanguàrdia Digital, entre d'altres.

El destí dels catalans.

Ni TGV Bcn-Figueres (però si Madrid - Santiago de Compostel•la), ni desdoblament de la N-II, ni rotondes a l'Avd.Salvador Dalí, ni accés nord de l'AP7. Un 95% menys d'inversions a rodalies Catalunya (quant l'inversió de l'any passat ja va ser patètica) i a Madrid un augment del 20% en el mateix concepte. Adéu al corredor mediterrani, als accessos ferroviaris al Port de Barcelona, 50% més d'inversions a dos museus de Madrid ...que a tots els de Catalunya (...a més a més a Madrid és "inversió per l'Estat" o sigui que no computa a les "balances fiscals" de la comunitat de Madrid com a ingressos...). Espanya, i en democràcia el PSOE, PP, IU, UPD... practiquen, han practicat i practicaran la política de l’ofegament econòmic premeditat de Catalunya.
Encara algú dubta que el camí és l'INDEPENDÈNCIA. Mentrestant els partits catalans instal•lats ens la demagògica campanya anti-retallades i anti-Govern de la Generalitat. Pacte de cinisme entre ICV, PP, PSC, SI, CIUTADANS i ERC no fos cas que perdéssim algun vot. Fins que no siguem independents poca dignitat ens quedarà als catalans, el govern dels quals ha d’anar a pidolar a Madrid (aquests que ens insulten, espolien fiscalment, i ens ofeguen econòmicament des de fa més de 300 anys) per poder pagar nòmines amb la part dels nostres diners que tenen la misericòrdia de tornar-nos. La pregunta és, quant arribi el moment, sembla que Convergència té un full de ruta força clar i el president Mas també, els catalans estarem a l’alçada o entrarem en les lluites fratricides que incentivaran des de Madrid.
Publicat entre d'altres, a l'HORA NOVA del 15/04/2012.

A la 3era va la vençuda, diari de Campanya.

Després d’una campanya electoral en positiu, amb esperança, propostes, serietat i rigor. Després d’una campanya sense declaracions barroeres, desqualificacions a l’oponent, lones simulant públic, ni autocars plens de ciutadans d’altres comunitats autònomes o filtracions escadusseres. Després d’una campanya sense brindis al sol, sense promeses inabastables fetes des del convenciment que no s’hauran de complir, sense crides a aventures prematures, abocades al fracàs i a la divisió nacional, tot i que poden marcar un camí a seguir. Després d’una campanya sense actes vandàlics, poc democràtics i més propis de partits feixistes, que de partits de govern. Després d’una campanya sense consignes populistes a la recerca del vot dels emprenyats o desesperats, intentant crear conflictes allà on no n’hi ha hagut mai, utilitzant la nostra llengua o obviant interessadament l’aplicació de lleis i sancions a favor d’altres llengües. Després d’aquesta campanya, ara toca governar.
Ara toca que aquells que en dues ocasions no han respectat la llista més votada, a la tercera, i després d’uns resultats més que contundents, la respectin. Ara toca que aquests respectin al poble que ha parlat, i que ho ha fet de forma clara i enèrgica. Ara toca que facilitin l’entrada del nou govern, que deixin els tacticismes i el rancor en bé de la nació. Ara toca que deixin que aquells, en els quals ha confiat la ciutadania del nostre país, puguin fer la seva feina, puguin complir el seu programa electoral, puguin treure el país del gran atzucac en el que es troba. Ara no es l’hora de posar pals a les rodes, ara és hora de governar, de tripular la nau abans que s’estimbi contra les roques, ara és l’hora que el nou president agafi les regnes del país.
Però sembla ser que no, que la responsabilitat de país no existeix, tothom té més que clar qui serà el nou president, les urnes han tornat a parlar i no cap la possibilitat de cap altre pacte a tres, o a quatre. Tothom sap que quant abans s’acabi la situació d’interinitat del govern en funcions, i comenci la tasca del nou govern, abans començarà la recuperació del país. Tothom sap la situació en la que es trobem, la gravetat de la mateixa, i la urgència per marcar un rumb clar per a propis i estranys. Tothom coneix que la primera cosa que necessita aquest país és un full de ruta, per tant no entenc com pot ser que alguns intentin entorpir des del minut zero al nou govern.
Ara toca que la resta de partits, per interès nacional, s’abstinguin a la primera votació de la cessió d’investidura, que permetin que quant abans millor el nou govern, governi, que posi fil a l’agulla, el país ho necessita. Ja tindran quatre anys per fer d’oposició, per marcar el nou govern, per criticar o fer propostes, i d’aquí quatre anys el poble podrà tornar a expressar-se.
Publicat a Hora Nova i Empordà (modificat) la setmana del 21 al 24/12/2010.

Dret a Vaga, dret a treballar.

Què és un sindicat? Segons el Diccionari d’Estudis Catalans és “Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials comuns a tots els associats, especialment associació obrera” , els sindicats majoritaris s’autodefineixen com a defensors dels treballadors. Però de tots els treballadors?
-Un autònom és un treballador? Un petit comerciant és un treballador? Trencar els vidres del seu establiment és defensar-lo? -Qui defensa a tots aquells que no tenen feina i no volen viure gràcies a subsidis, que el que volen és treballar? Els defensen els que intenten perpetuar en el seu lloc de treball gent, que no treballadors, que durant la seva jornada laboral fan de tot menys treballar?
-Qui defensa aquells treballadors que han d’assumir la sobrecàrrega de feina ocasionada per certes “baixes a la carta”, de gent que manifesta que està incapacitada per fer segons quines tasques, i després van a córrer cada dia, o a treballar en activitats “privades”? Aquells que defensen el dret de tot treballador a estafar al empresari, al seu cap, als seus companys i a tots els ciutadans que amb els nostres impostos li paguem la seva baixa?
-Qui defensa a aquells treballadors que voluntàriament volen anar a treballar? Qui defensa a aquells treballadors que a diferència que molts altres, no es poden permetre el luxe de perdre el sou d’un dia? Aquells que amb sous “d’alliberats sindicals” provinents de tots els nostres impostos, es permeten el luxe de vexar-los, insultar-los, amenaçar-los i agredir-los.
Ja comença a ser hora que els sindicats entenguin que estem al segle XXI. Ja comença a ser hora que els sindicats entenguin que un empresa que tanca no tornarà a obrir mai, ja es hora que entenguin que una empresa que es deslocalitza no tornarà mai. Ja és hora que entenguin que tots hem estat en un núvol irreal, que amb certs sous no es poden assumir hipoteques de 600€ al més. Ja és hora que entenguin que s’ha acabat la vicoca de fer cursos sindicals amb subvencions públiques als quals l’índex d’assistència és del 10%, cursos en els quals és regalen les notes finals. Ja és hora que entenguin que haurien de subsistir amb les aportacions dels seus afiliats, i no funcionar com autèntiques empreses públiques al servei dels interessos sindicals. Ja és hora que els sindicats entenguin que la crisi només es pot superar amb treballadors més eficients, més formats, amb treballadors eficaços, amb treballadors amb més mobilitat i competitius. Ja és hora que entenguin que una feina no ha de ser per tota la vida, que el mercat laboral ha d’estar actiu, s’ha d’anar renovant i evolucionant.
Els sindicats són necessaris, però han de ser uns sindicats posats al dia, moderns, amb un feddback constant amb la societat. No poden ser els sindicats dels “alliberats”, dels piquets, dels trencavidres, d’aquells que tiren claus i cremen pneumàtics a les carreteres, d’aquells que agredeixen a la policia (que per cert també són treballadors), dels cursos fantasmes, i d’aquells que és passen la vida assalariats pels mateixos.
Tot això ho diu un afiliat a un sindicat, una persona que col•labora activament amb un sindicat, una persona que creu en els sindicats i que podria ser anomenat sindicalista.

Els punts sobres les "i".

Sembla que estem en temps convulsos, sembla que el desprestigi dels polítics està arribant a les seves quotes màximes, sembla que tots són corruptes, que no n’hi ha cap que se’n salvi, i la reacció més lògica a tot això és entonar un “ja s’ho faran” un “jo no penso anar a votar, tots són iguals”, i és aquí on m’agradaria fer uns petits comentaris.
Recordo que fa força anys a Catalunya s’estava estabilitzant un govern fort, amb prestigi, amb lideratge, eficient i capdavanter en polítiques socials i progressistes. Recordo que aquesta etapa coincidia amb un cert desgast del govern del PSOE i una manca de full de ruta del PSC dins de l’estructura, irònicament dita Federal del PSOE, era el temps de la LOFSCA.
Recordo que tothom augurava que el president Pujol estava molt a prop d’aconseguir la majoria absoluta, i que gràcies a aquesta solidesa CIU podria impulsar una nova etapa d’evolució cap a la tant somiada plenitud nacional de Catalunya, i llavors, del no res va sortir el Cas Banca Catalana, gran escàndol, rius de tinta, editorials més que punyents... però van passar els dies, les setmanes, els mesos i els anys... majoria absoluta, etapa de gran desplegament d’eines de nació, TV3, Teatre Nacional de Catalunya, Circuit de Catalunya, desplegament dels Mossos d’Esquadra, desaparició dels Governadors Civils, abolició del servei Militar obligatori, carreteres, infraestructures viàries, centres cívics, ports, hospitals, Centres d’Atenció Primària... i del Cas Banca Catalana què? Doncs res de res de res, tot eren rius de tinta, tot eren editorials punyents, tot era fum, tot era fals.
Ara, sembla que després d’uns anys de desconcert nacional, de falta de full de ruta, de pèrdua de prestigi i competitivitat nacional, i amb una crisi que cada cop serà més dura, ara sembla que CIU pot tornar a governar el país, i que a més a més o pot fer amb una amplia majoria. A més a més sembla que la Nació Catalana està a punt d’entrar en un altre període de grans avenços cap a la plenitud nacional, fracàs de la via estatutària, dret a decidir, concert econòmic i llavors un té allò que els francesos anomenen “dejavú”, salta el Cas Palau, tornen els rius de tinta, tornen els editorials punyents, alguns noms de la judicatura de l’estat del Cas Banca Catalana tornen a sonar, “torna l'empastifa que fa fort”.
Jo no hi cauré, jo no em desmobilitzaré, jo no entraré en el joc d’aquells que veuen que l’únic que els pot salvar del desastre electoral és l’alta abstenció, el futur del meu país és més important que tot això, el futur dels meus fills és més important que tot això, jo tinc molt clar el que el país necessita, jo tinc molt clar qui ens pot treure del nyap actual i ens pot guiar cap a una nova etapa de recuperació, de lideratge, de prestigi, d’eficiència, jo tinc més que clar quin és el camí bo i segur cap a la plenitud nacional, i qui no ho tingui clar que faci l’esforç de valorar les propostes i programes electorals dels uns i dels altres. Que observi com encaren els uns i els altres la campanya electoral. Que valori de que volen que es parli els uns i els altres.

Publicat el 17 d'Agost del 2010 a l'Empordà.

I ara què ?

Aquesta és la pregunta que es fan molts catalans després dels esdeveniments que han passat aquestes últimes setmanes, una altre de les preguntes que es poden fer molts catalans és si han valgut la pena tots aquests anys d’esforços, de polèmiques, d’agries discussions, d’insults ... Doncs sí, si ha servit per obrir els ulls a molts catalans que pensaven que Espanya ens podia entendre, si ha servit per entendre que el pacte constituent de l’any 78 ha arribat a la seva fi.
La sentència és un acarnissament cap a les aspiracions nacionals de Catalunya, i que no us enganyin, toca aspectes fonamentals de l’Estatut com nació, llengua, símbols i drets històrics; competències; bilateralitat; finançament i inversions. Una sentència propiciada pel PP i que satisfà profundament al PSOE, i pel que es veu a les corts de Madrid, al PSC també.
Ara és el moment que els catalans ens preguntem si estem al final d’un camí i ens conformem amb el que tenim o n’iniciem un de nou, ja que ens han deixat clar que la Catalunya autonòmica i constitucional no té continuïtat.
Espanya només tolera una Catalunya quieta, callada, productiva, folklòrica, doncs no, som una nació, nosaltres decidim, cal avançar amb una majoria forta. Buscar aquells temes que ens uneixen i anar fent camí. I per començar aquest nou camí res millor que aconseguir el concert econòmic, un model propi per gestionar els nostres impostos i acotar la solidaritat, sobretot després de comprovar que el finançament que fa un any segons el tripartit era “estratosfèric” ara segons dades de La Cambra de Comerç indica que “Catalunya hauria de tornar 6.400 milions entre el 2010 i el 2011, una quantia que supera amb escreix el guany estimat en el nou model de finançament”.
Dos apunts, el primer que va fer el Lendakari socialista Patxi Lòpez, després de ser nomenat gràcies als vots del PP, va ser assegurar que el concert econòmic basc era “irrenunciable”, postura secundada pel PP del país Basc i de la resta d’Espanya.
En cap article de la Constitució es parla del concert econòmic, aquest està regulat per la LOFCA, per tant ningú, ni cap tribunal de dubtosa legitimitat podrà dir que el concert econòmic és anticonstitucional.
Diferents fons situen el dèficit fiscal que pateix Catalunya en uns 22.000 milions d’Euros anuals, un cop descomptats el que hauríem de pagar a l’Estat pels serveis prestats, i la quota de solidaritat que fixaríem nosaltres, sabeu la quantitat ingent de milions d’euros que ens quedarien per invertir en pensions, en sanitat, en educació, en infraestructures, en innovació i empreses, en crear llocs de treball. Es ha dir, pujar les pensions mínimes, reduir les llistes d’espera en sanitat, el nombre d’alumnes per aula, dentista gratuït pels infants, més beques per estudiants, més ajuda per innovació, per crear riquesa, per superar la crisis, per crear llocs de treball de qualitat... algú renunciarà a tot això per un “sentiment patriòtic espanyol”?

Publicat el 23 de Juliol de 2010 al HORA NOVA.

Santa Creu 2010

Ara que ja s’han acabat, es el moment de fer una valoració de com han anat les Fires i Festes de la Santa Creu de la nostra ciutat. Una valoració que serà incompleta, o més ben dit, que no arribarà a tot arreu, ja que el que escriu no és omnipresent. Però com que fins el moment d’escriure el present no s’ha descobert que cap figuerenc tingui el poder de ser a tota arreu, menys alguns regidors que sembla que pateixin una hiperactivitat que ni els consells dels millors cardiòlegs poden apaigavar, i el mateix alcalde, al qual si el meus ulls no m’enganyen, juraria que vaig veure com es desdoblava i saludava des del balcó del consistori un castell fet per la colla castellera de la nostra ciutat, en el qual ell mateix hi feia pinya a tocar dels segons, per tant aquesta serà un valoració de figuerenc “estàndard”.
Comencem doncs, i per començar fem-ho des del principi, o més ben dit fins que la dita “pel maig cada dia un raig” es va fer més que present, i es que tothom recorda unes fires on dos o tres dies ha plogut a estones, però més de cinc dies plovent sense parar, jo no ho recordava. Tot i el context de crisi general, crisi que per les seves característiques els ajuntaments noten més que ningú, crec poder dir que tant el cartell de l’Embarrca’t, com de l’Envelat de la Rambla, tot i no ser dels més vistosos de la història, el que si que han fet és parar els peus d’una forma més que digne als efectes de l’esmentada crisi.
Alguns amics m’han fet notar que s’ha trobat ha faltar algun concert o espectacle, d’algun artista de renom al Teatre Jardí o al Pavelló Municipal, i aquí és on si que crec que hi ha alguna cosa a millorar. Tot i el context més que difícil que per raons conegudes per tots hi havia a la regidoria de cultura, context que sumat al de la, aquesta sí omnipresent, crisi, com em comentava l’amic “imaginació al poder”. Tot i que no en conec a fons els motius, i tampoc conec com funcionen aquests aspectes, i que per tant puc ficar-la fins al fons, com em va comentar l’amic, hi ha certs artistes que actuen a condició de rebre només els beneficis del taquillatge, es ha dir, que actuen a cost zero, per tant aquí hi tenim una possible solució de cares a l’any vinent.
Però tornem als aspectes positius, les Fires i Festes no són només l’Embarraca’t, l’Envelat i els concerts, les Fires són les festes de la ciutat, són fer carrer, són mudar-se i sortir a gaudir de la ciutat, i en aquest aspecte les Fires han estat excel•lents. La plantada de gegants i el pregó, el Circ, les atraccions, la rua infantil, la trobada de gegants, la diada castellera, la fira de l’artesania de l’alimentació i la pintura, els concerts al carrer, els concerts de tarda a l’envelat, el Teatre Jardí, els espectacles infantils, els actes de la Marca de l’Ham, la trobada de 600, la Fira del col•leccionisme, el castell de focs ... Jo he sortit, m’he mudat, i he gaudit amb la família i els amics de les Fires, i ni la crisi, ni les polèmiques, ni la pluja han evitat que ho fes, he sentit orgull de ser de Figueres, i he gaudit durant dos setmanes dels carrers de la meva ciutat.

Publicat a l'Hora Nova el 14/05/2010

Obres, beneïdes obres !!!!

Les obres són sempre molestes, creen incomoditats, et fan perdre el temps i molts cops els nervis. A més a més, aquests últims mesos els figuerencs em fet tot una tesis doctoral sobre els efectes negatius que provoquen les obres: carrers tallats, soroll, culs de sac circulatoris, nervis, retards, problemes d’aparcament i mobilitat ... Si bé es cert que sempre tot es pot millorar, i que un ha tingut la sensació que no tot ha estat executat a la perfecció i de forma absolutament coordinada, crec també poder afirmar que feia molts anys que els figuerencs no teníem l’oportunitat de ser, en major o menor mesura, crítics amb el seu consistori per els efectes secundaris o col•laterals que provoca l’execució del gran nombre de projectes que milloraran d’una forma clara la qualitat de vida dels figuerencs, i l’atractiu de la ciutat per a propis i estranys.
Per això, i des d’aquest espai d’opinió, m’agradaria demanar a tots els figuerencs amb inquietuds, propostes de millora o crítiques constructives, que aprofitin totes les eines que les noves tecnologies, web de l’ajuntament, dels diferents partits polítics de la ciutat, el facebook... ens ofereixen per contactar amb els nostres representants i fer-los saber aquelles millores o errors que s’han comés, o es poden arribar ha cometre a l’hora d’executar un projecte.
L’hivern ha estat molt llarg, més que llarg, i ara que sembla que la primavera, d’una vegada per totes l’ha desnonat de la nostra ciutat, un pot començar a gaudir del projectes acabats, i pot començar a fer-se una idea de com seran els projectes que ja estan en la recta final d’execució. L’altre dia vaig passar per la torre Galatea, i vaig veure com desenes de joves estudiants i turistes gaudien dels primer rajos de sol de la temporada, descansant a les escales de la nova plaça i gaudint d’una de les millors postals que els figuerencs podem oferir als nostres visitants, aprofitant la sortida i que encara disposava de temps, vaig anar a fer un cop d’ull a les obres de l’esplanada del pavelló municipal, de la nova piscina descoberta i de les noves pistes de tennis, aquestes obres ja comencen a donar una imatge de com quedarà tota la zona esportiva de la ciutat, i la cosa pinta bé.
La tant criticada, amb raó o sense, ronda sud s’ha revelat com un nou espai on moltes persones practiquen esport a l’aire lliure, amb bici, corrent o simplement fent una llarga, saludable, i sobretot segura passejada. I aquestes maleïdes cruïlles negres que teníem a la ciutat, les obres de les quals col•lapsen tarda rere tarda la circulació, sembla que passaran a ser espais amables i segurs per vianants i conductors. Per tots aquests motius un, quant es troba en un embús al carrer Santa Llogaia, o al Carrer Gonzàlez de Soto pensa, això ja s’està acabant, valdrà la pena, ja tocava fer-ho, però tampoc evita fer-se una pregunta, com és que hi havia tanta cosa per fer?

Publicat a l'Hora Nova el 02/04/2010

Qui defensa el Territori ?

Molts cops la gent del territori ens unim deixant de banda les ideologies i afinitats polítiques individuals, casos com el dels parcs eòlics així ho demostren. Però casos com aquests ens haurien de fer reflexionar a tots plegats sobre la coherència del nostre vot, o dit d’una altre manera, abans de carregar les tintes contra de la classe política i els seus representants, nosaltres, els votants o simpatitzants de certes opcions polítiques hauríem de fer un esforç autocrític i reflexionar de forma sincera i desacomplexada sobre el sentit del nostre vot, i l’ús que se’n farà.
No entenc a tots aquells que diuen defensar el territori, i defensen opcions polítiques el model de país del qual és limita a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
No entenc a tots aquells que diuen defensar el territori, i donen el seu suport a una llei electoral que pretenia treure encara més pes en forma de diputats al territori, i és més, que pretenien crear una contrapoder a la Generalitat de Catalunya en forma d’una macro Area Metropolitana de Barcelona, és a dir, més burocràcia, més dificultats, més fiscalització, més despesa pública, més impostos i perquè no dir-ho, un lloc on col•locar la més que extensa llista de càrrecs de confiança actuals, en el cas d’una hipotètica derrota electoral.

Ara m’agradaria avançar-me ha algunes crítiques que segur que generarà aquesta humil opinió, i fer-ho amb dades reals i contrastables, i no amb rumors,llegendes urbanes o burdes manipulacions:
Aquells que defensen la proporcionalitat, es a dir un ciutadà un vot, dir-los que el percentatge de proporcionalitat de la llei actual és del 96%, molt més alt que el que hi ha, per exemple, al conjunt de l’Estat Espanyol. És més, preguntar-los si realment creuen que amb un ciutadà, un vot, algú s’hagués preocupat d’arranjar la carretera de Darnius a Tapis, per posar només un exemple.
Aquells que diran que l’objectiu d’alguns era carregar-se la llei electoral per interessos partidistes, dir-los que els que després de 7 anys d’inactivitat del govern al respecte, l’estiu passat van proposar la creació de la ponència que havia de redactar la llei, van ser aquests que ara és vol culpar.
Aquells que diran que alguns pretenien fer-se una llei electoral a mida que els permetés obtenir la majoria absoluta, dir-los que la proposta de CIU, representava que amb els resultats del 2006 la representativitat al parlament quedaria: CiU, 49 diputats (+1); PSC-PSOE, 39 (+2); ERC, 21 (=); PP, 13 (-1); ICV, 10 (-2); C’s, 3 (=).
Aquells que acusaran a CIU de tacticisme, preguntar-los per què el Govern no va continuar la feina de l’any 2007 i no és fins a finals de 2009 que accepta la creació de la ponència. També cal preguntar-los com és que un partit que forma part del Govern presenta una ILP de manera unilateral al marge del Govern, on és tacticisme?.
Amb totes aquestes dades, hom es podria arribar a pensar que alguns pretenien guanyar les eleccions als despatxos.
Per acabar preguntar-los, si amb la llei actual, el govern a tirat pel dret, menyspreant la proposta del territori, pel que fa als mapes dels parcs eòlics, quin tracte li espera al territori si aquest encara perd més pes polític?

Publicat a l'Hora Nova el 12/03/2010

RAMBLEJANT EN DIUMENGE

És diumenge pel matí, és l’endemà de Sant Esteve, després de les primeres etapes de muntanya del Tour Nadalenc el pare està a casa cansat, tip i amb ganes de descansar.
Les expectatives del matí són força minses, i el que el pare espera es passar-lo sense pena ni gloria, a casa, jugant en pijama amb la petita i les joguines que el tió ha cagat.
Però la mare treballa per la tarda, i si es vol fer quelcom d’especial i en família cal fer-ho ara, i aquí és on apareix el vell fantasma dels figuerencs, que fem? O més ben dit on anem?
Obren les cortines i tot mirant per la finestra quedem encegats per la força del sol quant aquest entra a casa, fa un dia magnífic, però els pares saben que serà un dia curt, que cap a les cinc de la tarda la cruor de l’hivern tornarà, ara és el moment, o ara o mai, “au va vinga” nois tots a la dutxa que hem de sortir.
Mentre la mare s’arregla i engalana a la petita, el pare pensa, i on podem anar? Tot es tancat, i som de Figueres ... i tothom sap que Figueres porta anys adormida, tothom sap que en dies com el d’avui els figuerencs optem per anar a fer el vermut a Roses, Peralada o l’Escala, però que carai, el pare és de Figueres i decideix anar tot passejant fins al centre, aprofitar per anar a la farmàcia de guàrdia i ramblejar una estona.
I quina grata sorpresa s’emporten els pares, quant després de caminar, més ben dit, passejar durant cinc minuts direcció a la rambla, i ja veuen els seus centenaris plataners al final del carrer, senten música, ostres sembla que l’hem encertat.
Oi tant que l’han encertat, la pista de gel és oberta, està plena de famílies que han tingut la mateixa pensada, la petita s’ho passa d’allò més bé, i la placeta baixa el trenet de Nadal funciona a ple rendiment. Les terrasses dels bars de la Rambla també són plenes de famílies, de pares, de nens d’avis.
Tot passejant la família s’arriba a la farmàcia de guàrdia, compra quatre coses per la petita i fa una passejada pel rovell de l’ou. Quina gloria, la petita per primer cop té l’oportunitat de poder caminar soleta per la zona de vianants, els altres dies hi ha massa gent per ella, els pares miren aparadors amb calma i tenen temps d’intercanviar gustos i sensacions, i perquè no dir-ho, donar-se pistes subtils de cares a reis i altres festivitats.
Passejant es creuen amb altres famílies, i els pares és miren amb complicitat, com aquells que han descobert un tresor amagat, però quina llàstima, a la Plaça de l’Ajuntament no hi ha cap terrassa ni bar obert, hi ha coses que no s’entenen.
Un cop han obert la gana, la família s’asseu a una de les terrasses de la placeta alta de la Rambla, i els pares decideixen recuperar una vella tradició figuerenca, o això creuen, ells ho feien amb els avis de la petita quant eren ells els petits.
-Posa’m una canyeta, unes patates, un trina, una cocacola, i que carai, uns calamars a la romana.
Això és gloria, quin solet que fa, quin ambient que hi ha, que bé que hi estem a la nostra ciutat, i que bons que són els calamars de l’Astoria.
El pare dins de la seva felicitat no acaba d’entendre com alguns figuerencs estaven en contra de la pista de gel, però tothom es pot equivocar, oi?

Publicat l'Empordà del 5 de Gener de 2010.

ARA VE NADAL, MATAREM EL....

Fa uns dies, el portal d’internet E-Notícies es feia ressò d’una notícia apareguda al diari espanyol La Razón, segons la qual “El Consell Escolar de Catalunya (CEC) vol que les vacances tinguin un nom laic i en aquest sentit aposta per substituir el ‘Nadal’ i la ‘Setmana Santa’ per ‘vacances d’hivern’ i ‘de primavera".
La raó que al•leguen és ‘permetre un primer pas cap a una distribució més racional dels períodes lectius i de descans’. El conseller Maragall ha de decidir si aplica o no aquests canvis.
En les pròximes setmanes, segons va anunciar la conselleria, s’elaborarà un esborrany de decret en el qual, a més de pronunciar-se sobre aquest nou sistema de nomenclatura, decidirà si avança el curs escolar una setmana al setembre i ofereix a canvi una setmana ‘blanca’ al febrer. "La immigració i la multiculturalitat de les aules són factor clau per a aquest canvi de nom, segons els membres del Consell Escolar”.
Per no arribar tard pel fet que l’actualitat em passi al davant, m’agradaria fer un parell de comentaris sobre aquesta notícia. Primer de tot, no entenc aquesta fixació que sembla que alguns dels nostres governants tenen cap a tot allò que, per a ells, fa “ferum” de cristià, no entenc aquesta mena d’obsessió posttraumàtica que els fa ser més controladors i inquisitius que aquells que en temps passats —i no tan passats— van cometre autèntiques atrocitats en nom de les creences religioses. I tampoc no acabo d’entendre com alguns dels nostres governants presenten una actitud obertament hostil cap a una Església com la catòlica i, en canvi, adopten actituds molt més laxes cap a creences com la musulmana, que sovint estan força allunyades dels preceptes de la Carta dels Drets Humans.
Segon comentari: sembla ser que aquests governants estan enlluernats per la gran França laica i el seu sistema educatiu. Sembla ser que no recorden els disturbis que van ocórrer l’any passat a alguns suburbis del país gal. A més a més, s’omplen la boca de paraules com “a Europa ja fa temps que ho fan...”, com dient-nos “no sigueu antics i retrògrads”. No es recorden que Europa no només és França. Per cert: a França, no es pot anar amb vel a les escoles. Què en pensen els nostres governants, d’aquesta mesura? I, si tant es volen comparar amb Europa, ara que el govern diu que s’ha d’igualar l’IVA dels habitants de l’estat espanyol amb el d’alguns països europeus, també en podrien igualar els sous base, o les prestacions socials, no?
El dia 25 de desembre és festiu perquè és Nadal, el 26 perquè és Sant Esteve, el dia 6 de Gener perquè és el dia de reis, i per Setmana Santa és festa perquè és Setmana Santa. Si no els agrada, que els converteixin en laborables.
Per acabar, m’agradaria fer esment a dos comentaris irònics que va suscitar l’esmentat article al portal E-Notícies: “I el conseller de política territorial i obres públiques passarà a dir-se: Joaquim Festes d’Hivern?”, i un altre, que proposava que el Nadal es digui “Dies fantàstics del Corte Inglés”.

Publicat a l'Hora Nova el 27/11/2009

Ara sí que toca, AUTODETERMINACIÓ.

Feia anys, poder és una sensació intima i personal, que no tenia la sensació que des del nostre consistori es creia sincerament en la Diada Nacional. Però tot pot canviar.
Ja l’any passat vaig detectar que alguna cosa estava canviant quant per primer cop a Figueres vaig veure onejar de forma oficial una estelada al costat del monument al nostre president màrtir. A més a més per primer cop vaig a assistir a l’acte organitzat per Òmnium Cultural davant del monument a les llibertats del poble.
Però aquest any, crec que a l’ajuntament no se li podia demanar més, el dia nou a totes les entrades de la nostra ciutat hi onejava una senyera, es van organitzar un seguit d’actes i conferències, entre les quals m’agradaria destacar-ne la conferència del Doctor en història Pere Gifre a la Catequística, acte que com gairebé tots els altres s’organitzen sota l’auspici d’Òmnium i amb la participació de tots els partits polítics catalans, menys els de sempre,es clar.
Aquest any no una, sinó dos estelades van presidir les places dedicades als presidents Companys i Macià, i el que per mi és més important, a l’acte institucional davant del monument a la llibertat dels pobles, cap retret entre partits, cap pugna política introduïda amb calçador en algun dels discursos, tot va ser unitat, Catalunya i llibertat.
Aquest any sí, tots els partits polítics de la nostra ciutat, menys els de sempre, van entendre la importància que té un acte com el que s’estava celebrant, i no hi va haver cap nota discordant, en aquest punt m’agradaria felicitar especialment als responsables d’Òmnium Cultural per l’èxit de l’acte, i als responsables de l’hotel President per l’aperitiu organitzat, i per deixar als assistents gaudir del Museu de la miniatura instal·lat a la primera planta de l’edifici.
Però ara l’onze ja ha passat, i fins d’aquí un any res?
Doncs no, ara toca poder exercir un dret fonamental, poder exercir el dret a l’autodeterminació dels pobles, dret recollit a la Carta del Dret Humans de les Nacions Unides.
Alguns diran, entre d’altres moltes coses, que en un context de crisis no pot ser que els polítics perdin el temps en aquests afers, altres diran que la tasca d’un ajuntament és millorar dia a dia les condicions de vida dels seus ciutadans, per això m’agradaria avançar-me i respondre a aquestes observacions.
Primer de tot que ningú es preocupi, l’ajuntament continuarà millorant voreres, l’ajuntament continuarà lluitant contra la crisi amb més educació i formació, l’ajuntament continuarà resolent totes aquelles imperfeccions que es detectin a la via publica, l’ajuntament continuarà realitzant polítiques de mobilitat, l’ajuntament continuarà realitzant la seva tasca. Ara bé, això no treu força al fet que els grups polítics de la nostra ciutat donin ple suport a la iniciativa popular encarregada de garantir als seus conciutadans que puguin exercir un dels drets fonamentals recollits per la Carta del Drets Humans.
Per acabar, i fent referència al context de crisis, les últimes dades senyalen que l’Estat Espanyol serà l’últim país desenvolupat a sortir de la crisi i tot com a conseqüència de l’erràtica política econòmica que han dut a terme els últims governs espanyols afavorint la política del maó, una política a la que s’ha vist arrossegada la Catalunya autonòmica, i es que abans de la febre especuladora existia una Catalunya emprenedora, innovadora, motor de l’Estat, una Catalunya a la que l’estat de les autonomies ha esgotat, com aquella vaca que de tant munyir-la ha deixat de donar llet.

Publicat a l'Hora Nova el 29/10/2009

Ens manifestarem?

Ara tots els catalanistes del tripartit, Maragalls, Ridao, Carod, Benach, Puigcercós, Saura ... s’indignen davant de la més que possible, i guiada sentencia del anomenat Tribunal Constitucional.
Ara tots aquests catalanistes del tripartit marquen paquet nacionalista, s’indignen i criden als catalans per tal de que sortim al carrer per defensar el nostre estatut, que no oblidem és la màxima expressió democràtica de la voluntat del poble català.
Jo, si es fa la manifestació evidentment hi aniré, ara bé, com que un esta una mica cansat de que el prenguin per tonto, m’agradaria fer un parell de puntualitzacions:
-On eren aquests catalanistes del tripartit quant el Tribunal Constitucional tenia majoria “d’esquerres”, i seguint les instruccions del PSOE-PSC han allargat la sentència premeditadament per “treures el marron” de sobre i permetre que sigui la nova majoria conservadora del tribunal qui sentencií, per poder d’aquesta manera donar la culpa de tots els mals als de sempre?
-On eren aquests catalanistes del tripartit a l’hora de triar els membres del Tribunal Constitucional? Amb els diputats de CIU, ERC, ICV i PSC a Madrid n’hi havia més que suficient per tenir un o dos membres sensibles als interessos dels catalans.
-On eren aquests catalanistes del tripartit a l’hora de triar la cap de llista de les eleccions generals? Si, una tal Chacon, se’n recorden? Si home la dels 25 diputats que servirien per defensar els interessos dels catalans a Madrid, missing.
-On eren tots aquests catalanistes del tripartit quant el secretari general del PSC, un ministre anomenat José Montilla, l’endemà de l’aprovació de l’Estatut al parlament de Catalunya, va anunciar amb orgull que presentava una sèrie d’esmenes que han servit de base per tots els recursos presentats posteriorment al Tribunal Constitucional?
-I sobretot on era ERC...? a si ja ho sé... estava fent la feina bruta al Tribunal Constitucional retallant de forma barroera el finançament que reflecteix l’estatut, i ara intenten desviar l’atenció amb la manifestació contra el Constitucional, ostres que bé que els hi ha anat per desviar l’atenció del desastre del finançament.
Tot i això, ens manifestarem, hem manifestaré. Ara l’endemà que? Més tripartit? Més José Montilla? Més Chacon? Més institucions de l’estat sense sensibilitat catalana? Més ERCquidistància?

Publicada, entre d'altres a LA VANGUARDIA DIGITAL, cliqueu i no us perdeu els comentaris que ha generat.

... ara toca Companys, la veritat no necessita màrtirs...

Ja m'he finiquitat el llibre de'n Pla, m'ha agradat molt, sobretot els passatges personals de l'Enric, Pla i les dones, i tot el que fa referència a la Història i crítica de Catalunya.
El que menys, tot l'apartat de referents i critiques literàries, ho sento però al ser un profà en la matèria (literatura, ho sento, no hi arribo i costa).
Ara a buscar el de Companys.

...frases que queden....
Anatole France (p.nobel 21, =Zola)
“El arte de ganar batallas consiste en colocar de tal modo a los soldados que no puedan huir”.
Carta de Napoleón a su esposa Josefina. Paz de Tilsit (8 de julio de 1807).
"Las batallas contra las mujeres son las únicas que se ganan huyendo".
Enric Vila “El nostre heroi Josep Pla” p.262. últim paràgraf (final capítol VI)
“Els herois serveixen per prendre impuls, per avançar en aquella part del camí en la que encara ets feble per suportar sol el pes de les teves idees. Però hi ha un moment en el que cal desenganxar-se’n, com aquestes parts dels coets que salten automàticament un cop s’ha vençut la resistència atmosfèrica”.
Josep Pla “Homenot Conde de godo”.
“El català que com ha grup no té pàtria , ha trobat el diari exacte, purament comercial i sense pàtria: és La Vanguàrdia”.
Enric Vila “El nostre heroi Josep Pla” p.291.
“Cal comptar que aquest país és un país de xulos i xaperos,. L’aforisme que diu que si el poder corromp, la manca de poder corromp encara més, es dona aquí generosament”.
Enric Vila “El nostre heroi Josep Pla” p.314
“Els meus pares no van tenir tanta llibertat com jo ... i per això jo sóc nacionalista, perquè els meus fills no ho hagin de ser”.

ST.Jordi VS. 11 Setembre?

Cada any els catalans tenim, si més no, un motiu per estar orgullosos de ser-ho, i aquest motiu és sense cap mena de dubte el Dia de Sant Jordi, una diada on es fusionen els llibres amb les roses, l’amor amb la cultura, la tradició amb la innovació, i el que és més important, es fa amb naturalitat, sense perjudicis ni reivindicacions que espatllin el sentiment de celebració i gaudiment conjunt de tots els catalans.
Ara bé, com cada any s’ha tornat a sentir, o més ben dit, alguns s’han preocupat de fer córrer la brama, el rumor, o en alguns casos la polèmica de proclamar el dia de Sant Jordi com la Diada Nacional de Catalunya, i substituir d’aquesta manera l’onze de Setembre, doncs bé, sobre aquesta “polèmica” creada per alguns m’agradaria aprofundir.
Primer hauríem de centrar-nos en el tema a tractar, una cosa és decidir si el dia de Sant Jordi hauria de ser festiu, aquí hi ha tantes opinions com persones, hi ha qui com jo trobar especial encant en el fet que el dia de Sant Jordi és celebri en feiner, pel bon ambient que es crea en els llocs de treball, perquè es trenca la rutina aconseguint que la jornada laboral sigui més agradable, perquè es dedica el dia a sortir al carrer, perquè les escoles surten al carrer, i aquests s’omplen de gom a gom. Però també es podria fer en festiu, tot i que com he comentat, crec que perdríem molts dels encants d’aquest dia.
Una altre debat és si s’hauria de proclamar el dia de Sant Jordi com la Diada Nacional de Catalunya en substitució de l’Onze de Setembre. Aquí us recomano que qui vulgui faci en exercici aplicable a molts altres temes, i que te una doble rasant.
Per saber que hi ha darrera d’algunes iniciatives o idees que en principi semblen del tot inofensives, en primera instància hem de saber qui les promociona per tal de descobrir-ne la seva intenció, i com el peix que es mossega la cua, per conèixer cap a quina banda bufen els vents d’alguns mitjans de comunicació n’hi ha prou per veure quins temes toquen, i com els toquen.
M’explico, tots els mitjans de comunicació amb seu a Madrid, tant públics com privats, tant els pròxims l’esquerra com els pròxims a la dreta, el dia de Sant Jordi van obrir tots els editorials, amb la “gran proposta” de que els catalans decidíssim que la Diada Nacional s’ha de celebrar un dia tant bonic com el de Sant Jordi, i no per l’Onze de Setembre, aquesta idea que en principi sembla del tot inofensiva té un rerefons que crec que s’ha d’explicar.
Als espanyols, i als seus mitjans afins els molesta l’Onze de Setembre i tot el que representa, els molesta que en l’Onze de Setembre els catalans recordem que al 1714 es van perdre per dret de contesta les llibertats de la nació, i que des del 1714 moltes d’aquestes llibertats encara no s’han recuperat, en resum volen substituir el caire reivindicatiu de la diada, pel “folklore” de Sant Jordi, volen substituir la història de la nació catalana per una llegenda que per ells és més inofensiva, i a més a més ho fan amb la millor arma, intentant enfrontar dos grans festes de sentiment catalanista, per això us demano que no caigueu al parany, Sant Jordi per l’amor i la cultura, l’Onze pel record i la reivindicació, tots dos compatibles, i tots dos importants.

PARC BOSC

Molts cops tendim a criticar les coses que creiem que no s’han fet correctament, i tendim a menys tenir el que s’ha fet de forma correcta, i més encara si aquells que ho han fet no són “dels nostres”.
Avui m’agradaria valorar molt positivament una iniciativa engegada per l’anterior alcalde, una iniciativa que com malauradament ha passat durant massa anys a la nostra ciutat, va rebre fortes crítiques. La Reforma del Parc Bosc.

Ja quant va sorgir la polèmica, jo com una majoria silenciosa de figuerencs, vam decidir no deixar-nos emportar pels de sempre, per aquells que tot o troben malament. Per aquells que tot canvi que no controlin, o no els aporti cap benefici particular, és converteix en un drama, en una catàstrofe o en un error insuperable que condemnarà la nostra vila al pitjor dels inferns.
Per aquells que s’abanderen en els defensors dels pobres figuerencs que no arribem a més, i que sense que ningú els hi hagi demanat, decideixen parlar en boca de tots ells.
Recordo tota l’oposició que va tenir el projecte de rehabilitació del Parc Bosc, també recordo en l’estat que estava el Parc Bosc fa uns anys, un estat que entre d’altres coses el feia el gran desconegut per la majoria de figuerencs. Doncs bé, el primer dissabte de primavera que va fer sol d’enguany, vaig aprofitar per, de bon matí, agafar la família i acostar-nos al Parc Bosc.
Un cop i vam arribar em vaig trobar amb un Parc que realment fa patxoca, un Parc Bosc net, ordenat, amb llum, ple de gent, de jocs per la mainada en perfectes condicions i moderns, amb nous espais, com el bosc de palmeres, com la terrassa del “xiringuito”, com la zona d’exercicis, com la tirolina, com el laberint de cordes, com l’embrionari bosc d’alzines...
Ens vam trobar un Parc Bosc sense zones fosques i humides, sense aquelles zones on hi feia por entrar o simplement passar-hi, sense aquella pudor característica que feia a l’antiga zona on hi havia animals vius, sense aquells pins malmesos i malalts, que eren un perill.
Ens vam trobar amb un Parc Bosc que mostra la seva plenitud, ja que des de qualsevol punt del mateix, pots comprovar la seva grandesa, en definitiva un parc que res té ha envejar als magnífics parcs de la ciutat de les llums.
Gràcies a un alcalde que va ser prou valent per tirar endavant aquests projecte, tant jo, com la meva família hem trobat un motiu més per quedar-nos a la nostra vila un assolellat matí de primavera, i de forma sincera us dic, que la meva opinió cap a l’alcalde Armangué ha canviat un xic.
Ara la ciutat s’enfronta a nous reptes, a noves transformacions, i els de sempre ja tornen a sortir de les trinxeres on sembla que hi viuen permanentment, tornen a esgrimir aquells discursos que durant molts anys han encotillat a la ciutat, tornen a abrandar la bandera de la defensa dels pobres figuerencs que no en sabem més, tornen... Per sort em sembla que aquest, ara poca cosa hi tenen a fer, pels que encara o dubteu només us demano una cosa, abans de desconfiar per sistema dels nostres polítics aneu un matí assolellat al Parc Bosc, observeu-lo amb els vostres propis ulls, i intenteu recordar com estava fa uns anys.Ara penseu que hagués passat si tots aquells que es van posar en contra de la reforma del mateix s’haguessin sortit amb la seva... si jo he estat capaç de reconèixer una feina ben feta dels “altres”, tots em de ser capaços de confiar més amb aquells que ens governen, o si més no donar-los confiança, perquè us diré un secret, ells també viuen, treballen, pateixen i gaudeixen de la nostra vila.

AVORTAMENT

Opinar sobre un tema tant delicat com la llei de l’avortament és sempre complicat i desagraït, és sempre un d’aquells temes en els que molta gent hi passa de puntetes i no vol acabar de mostrar la seva opinió, i es que opinar sobre aquest tema et pot portar molts problemes i mal de caps.
Però és bàsic que tothom hi pugi dir la seva, és bàsic que la societat disposi de tota la informació al respecte per poder tenir una opinió objectiva, i poder d’aquesta manera decidir sense estar influenciat pels diferents lobbies de poder, tant d’un cantó com de l’altre.
Per desgràcia aquests dies estic veient que els diferents lobbies de pressió han posat tota la carn a les graelles, i el debat s’està convertint en una guerra sense treva, en la qual ja s’hi comencen a barrejar altres temes. Aquest fet que provoca que ens desviem del tema central, les limitacions que l’estat ha de posar al dret d’una dona a interrompre voluntàriament l’embaràs, i l’equilibri d’aquest dret amb el dret més fonamental, el de la vida.

Perquè una persona pugi decidir lliure i objectivament, el primer que ha de tenir clar és sobre quin tema a de decidir, estem parlant de l’avortament, no estem parlant ni de la lluita entre les esquerres i les dretes, ni de la influència que ha de tenir o no tenir la religió en un estat laic, ni dels drets de les dones, ni de l’ús del preservatiu.

L’altre punt bàsic que ha de tenir una persona a l’hora de poder opinar objectivament, és disposar de tota la informació al respecte. I en aquest punt m’agradaria fer una crítica. El que no pot ser es que amb tota l’oferta televisiva que tenim actualment, un ciutadà hagi de recórrer a un canal de dubtosa objectivitat i honradesa, com és el fatídic canal “Intereconomia” de la TDT, per poder accedir a unes imatges que tot i que escabroses i sensacionalistes, mostren la realitat pura i dura del que és en realitat l’avortament. Estic convençut que qualsevol persona que vegi el reportatge realitzat per la fatídica cadena, tindrà dubtes reals sobre el que és l’avortament i tot i el significa.
El més trist de tot, es que s’hagi de recórrer a aquest tipus de periodisme per estar plenament informats, el més trist és que cadenes que no dubten ni un moment a ensenyar nadons palestins massacrats o carbonitzats per les bombes israelianes, censurin reportatges com el del fatídic canal Intereconomia.

Quant algú et vol imposar les seves idees ocultant part de la veritat, quant algú crea comissions d’experts per intentar legitimar el que la ciència encara no ha estat capaç de concretar, quant algú intentar barrejar altres temes per legitimar més les seves posicions, quant es barregen conceptes, quant molesta que l’altre part opini i faci pública la seva opinió, alguna cosa greu esta passant. Ens ha costat suor i llàgrimes poder desemmascarar certes tàctiques manipulatòries que al llarg de la història ens han portat a guerres, persecucions intolerables, conflictes, lleis contraries als drets humans, dictadures, neteges ètniques... Ara ens toca a tots, vigilar que aquells que amb l’ajuda de tots, van arribar a desemmascarar aquestes tàctiques, no les utilitzin per poder aplicar el que ells creuen que és la veritat suprema, aquells que volen imposar un nou credo.