Dret a Vaga, dret a treballar.

Què és un sindicat? Segons el Diccionari d’Estudis Catalans és “Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials comuns a tots els associats, especialment associació obrera” , els sindicats majoritaris s’autodefineixen com a defensors dels treballadors. Però de tots els treballadors?
-Un autònom és un treballador? Un petit comerciant és un treballador? Trencar els vidres del seu establiment és defensar-lo? -Qui defensa a tots aquells que no tenen feina i no volen viure gràcies a subsidis, que el que volen és treballar? Els defensen els que intenten perpetuar en el seu lloc de treball gent, que no treballadors, que durant la seva jornada laboral fan de tot menys treballar?
-Qui defensa aquells treballadors que han d’assumir la sobrecàrrega de feina ocasionada per certes “baixes a la carta”, de gent que manifesta que està incapacitada per fer segons quines tasques, i després van a córrer cada dia, o a treballar en activitats “privades”? Aquells que defensen el dret de tot treballador a estafar al empresari, al seu cap, als seus companys i a tots els ciutadans que amb els nostres impostos li paguem la seva baixa?
-Qui defensa a aquells treballadors que voluntàriament volen anar a treballar? Qui defensa a aquells treballadors que a diferència que molts altres, no es poden permetre el luxe de perdre el sou d’un dia? Aquells que amb sous “d’alliberats sindicals” provinents de tots els nostres impostos, es permeten el luxe de vexar-los, insultar-los, amenaçar-los i agredir-los.
Ja comença a ser hora que els sindicats entenguin que estem al segle XXI. Ja comença a ser hora que els sindicats entenguin que un empresa que tanca no tornarà a obrir mai, ja es hora que entenguin que una empresa que es deslocalitza no tornarà mai. Ja és hora que entenguin que tots hem estat en un núvol irreal, que amb certs sous no es poden assumir hipoteques de 600€ al més. Ja és hora que entenguin que s’ha acabat la vicoca de fer cursos sindicals amb subvencions públiques als quals l’índex d’assistència és del 10%, cursos en els quals és regalen les notes finals. Ja és hora que entenguin que haurien de subsistir amb les aportacions dels seus afiliats, i no funcionar com autèntiques empreses públiques al servei dels interessos sindicals. Ja és hora que els sindicats entenguin que la crisi només es pot superar amb treballadors més eficients, més formats, amb treballadors eficaços, amb treballadors amb més mobilitat i competitius. Ja és hora que entenguin que una feina no ha de ser per tota la vida, que el mercat laboral ha d’estar actiu, s’ha d’anar renovant i evolucionant.
Els sindicats són necessaris, però han de ser uns sindicats posats al dia, moderns, amb un feddback constant amb la societat. No poden ser els sindicats dels “alliberats”, dels piquets, dels trencavidres, d’aquells que tiren claus i cremen pneumàtics a les carreteres, d’aquells que agredeixen a la policia (que per cert també són treballadors), dels cursos fantasmes, i d’aquells que és passen la vida assalariats pels mateixos.
Tot això ho diu un afiliat a un sindicat, una persona que col•labora activament amb un sindicat, una persona que creu en els sindicats i que podria ser anomenat sindicalista.